Thunder es limita a un únic espai buit (el que sembla ser un edifici universitari ple de passadissos foscos) i a un únic gest (la imatge fantasmal d'una dona que oculta i descobreix el seu rostre amb les mans). Un gest de vergonya, de timidesa, habita així un edifici com un fantasma projectat sobre les seves parets, capturat primer en una fotografia i reanimat després mitjançant stop-motion, a mig camí entre el món perceptible i l'imaginari.
A través d'extraordinàries tècniques d'animació, Ito reinventa la percepció portant-la al paroxisme i la sorpresa i construint així un món temporal i cinematogràfic propi.
Llums intermitents travessen l'espai com a fuetades d'electricitat, superposicions d'imatges, dimonis místics i veus fantasmals habiten la pel·lícula evocant una barreja de misteri i terror.
