Le ventre, un supermonde es serveix d'imatges simbòliques i delirants – rates desbocades, homes encadenats, trossos de carn crua – per representar una casa que es tant un asil com un infern. Construida en forma de collage i a partir d'una banda sonora composta majoritariament per dues veus que parlen entre sí – un nen nonat i la seva mare –, la pel·lícula pot conssiderar-se un exercici d'autoanàlisi de René Paquot, que presenta els seus conflictes amb l'autoritat materna, mèdica i religiosa a través d'allò oníric.
