Asparagus, Suzan Pitt, 1979, EUA, 18’.
Suzan Pitt va ser una animadora autodidacta nord-americana, que va realitzar experimentacions d’animació predigital que als anys setanta van construir un univers tan seductor com pertorbador. L’aclamada Asparagus només és una mostra de les cinc peces que hem incorporat al nostre arxiu, una sessió delirant de psicoanàlisi femení on la psicodèlia hippie confabula amb l’estètica art-déco per recrear un imaginari sexual i escatològic protagonitzat per espàrrecs.
Més informació sobre l’univers oníric d’Asparagus aquí.
Peyote Queen, Storm de Hirsch, 1965, EUA, 9’.
Poeta beat i pionera del cinema underground nord-americà, Storm de Hirsch trasllada els seus interessos per la mística oriental i els estats alterats de consciència a l’escena novaiorquesa dels anys seixanta. Entre els quinze curtmetratges que s’uneixen a l’Xcèntric, Peyote Queen (segon film de la trilogia The Colour of Ritual) apareix com una pel·lícula-talismà que combina diferents recursos del «cinema sense càmera» per explorar el color i el ritme d’una percepció expandida.
Més informació sobre la poesia xamànica de De Hirsch aquí.
Give us a smile, Leeds Animation Workshop, 1983, Regne Unit, 13’.
Leeds Animation Workshop és un col·lectiu feminista anglès que fa més de quaranta anys que realitza animacions pedagògiques sobre sexisme, racisme o la importància dels recursos públics. Give us a smile és una de les seves peces més representatives, una denúncia des de l’humor i l’activisme propositiu de l’assetjament diari que pateix la dona, prestant una atenció especial al descrèdit sistemàtic de les víctimes de violació en els processos judicials.
A Flor, Els germans Wagner, 1992, Brasil, 10’35”.
Ingrid, Elizabeth, Rosane i Helmuth Jr. Wagner van créixer en un ambient artístic estimulant fomentat pels seus progenitors. Després de l’adquisició de la seva primera càmera súper-8, es van convertir en grans exponents de l’animació experimental en cel·luloide del Brasil entre el 1977 i el 1992. La varietat de les seves temàtiques conflueix en una crítica mordaç de les expressions culturals brasileres i del seu passat colonial (Foi pena Q…1978, Respeitável público, 1987), i també en una preocupació per la comunió entre vida urbana i món natural (Metamorfose, 1977) que veurem reflectida en el viatge intrèpid de A Flor.
Més informació sobre els germans de l’animació brasilera aquí.
La mirada errante (I), Jorge Honik, 1969, Argentina, 21’45”.
Referent fundacional del cinema experimental argentí, Jorge Honik va il·lustrar amb la seva càmera súper-8 els viatges que va fer durant els anys seixanta i setanta per Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica. La mirada errante és una mostra d’aquests diaris fílmics on juntament amb altres obres recopilades per l’Xcèntric (India-Nepal, Passacaglia y fuga, o Nubes), podem presenciar la seva particular manera de treballar el paisatge sobre fotogrames únics –com a vertiginosos stop-motions–, que alterna amb un temps estàtic que trenca la continuïtat òptica de l’espai.
Vadi-Samvadi, Claudio Caldini, 1981, Argentina, 4’.
Claudio Caldini agafa el llegat de Jorge Honik i Narcisa Hirsch per endinsar-se en una mirada plàstica de la realitat, prioritzant la no intervenció en la percepció i registre de la imatge. El curtmetratge Vadi-Samvadi és un exemple del seu interès per l’Índia, així com de l’aplicació de l’espiritualitat no occidental en un cinema artesanal i intuïtiu, que persegueix les formes de la meditació en la construcció del relat audiovisual.
Més informació sobre el cinema de Caldini aquí.
Valdediós, Elena Duque, 2018, Espanya, 3’11”.
La hispanoveneçolana Elena Duque combina la programació i la docència amb la creació de peces audiovisuals que animen imatges analògiques mitjançant el collage i la intervenció pictòrica. A Valdediós, l’estudi d’un lloc –un monestir, un mur, un cavall, un camí– és subjacent a la manipulació accelerada de les seves imatges que, afectades per la pintura, obren una porta cap a un altre univers.
Elena Duque presenta les pel·lícules que té a l’Axiu Xcèntric aquí.
Impresiones en la alta atmósfera, José Antonio Sistiaga, 1988, Espanya, (fragment 2’).
José Antonio Sistiaga és un dels principals exponents de la denominada «animació sense càmera» en el context basc i nacional espanyol. La seva pràctica de manipulació directa del cel·luloide es caracteritza per la construcció de films íntegrament pintats a mà. Impresiones en la alta atmósfera és un poema visual en 70 mm on la visió imaginària d’un cosmos en mutació constant convergeix amb retalls de l’avantguarda iconoclasta d’Oteiza.
Un Sourire, Aurora Gasull, Espanya, 7’20”.
Animadora i violoncel·lista, la catalana Aurora Gasull Altisent parteix del so harmònic com a tema des d’on pensar la imatge abstracta. En Un Sourire l’autora se submergeix en el llenguatge sinestèsic del compositor i ornitòleg Olivier Messiaen, per acompanyar amb masses de colors radiants i composicions geomètriques el discurs íntim de la melodia.
Visión intertropical, Adriana Vila Guevara, 2018, Espanya, 5'.
Adriana Vila és una creadora, docent i antropòloga veneçolana establerta a Barcelona, cofundadora del laboratori cinematogràfic independent Crater-lab. A Visión intertropical aborda un dels seus principals interessos: la materialitat del cinema explorada a través de formats analògics fotoquímics. A partir de la peça Viewing Machine de l'artista Olafur Eliasson, compon una realitat geomètrica en una defensa de la multiplicitat de mirades davant del que és hegemònic i de la perspectiva única.