Imatges de la família Wagner
Els germans Wagner —Ingrid, Elizabeth, Rosane i Helmuth Jr.— van néixer a Curitiba, una ciutat al sud del Brasil. Entre el 1977 i el 1992 aquest grup va produir curtmetratges en Super-8, 16 i 35 mm. Les pel·lícules, sobretot animacions, destaquen per la varietat de gèneres, tècniques i temes, que s’entrecreuen amb la història i les expressions culturals brasileres.
La relació dels germans Wagner amb les imatges va començar en família. Una nit d’estiu, quan encara eren nens, el pare, Helmuth Wagner, va estendre un llençol blanc al pati i hi va projectar rotllos de curtmetratges en 16 mm. La sessió a l’aire lliure es va desenvolupar amb l’aroma de les camèlies i les imatges ballant sobre la tela. Helmuth Wagner era fotògraf i també gerent d’una botiga d’equips de fotografia i cinema. Moltíssimes vegades, la Ingrid, l’Elizabeth, la Rosane i en Helmuth Jr. el van acompanyar transformant paper higiènic en una bola de gelat o escuma de sabó en te mate cremós. Trucs de la fotografia publicitària, en què també treballava en Helmuth, que també feia fotos de naturalesa; són importants els seus registres a l’estat de Paranà, la serra do Mar, l’illa de la Mel i els salts de Guairá, les cascades més grans del món en volum d’aigua, tot i que submergides arran de la construcció de la presa hidroelèctrica d’Itaipú a la dècada de 1970.
Edith Pitz Wagner, la mare, també pintava i dibuixava; en paraules de l’Ingrid, era una «artista imaginativa». Va ser qui va comprar la primera càmera Super-8 a demanda de les filles i el fill. Al Brasil, les càmeres Super-8 es van posar de moda a la dècada de 1970 i van ser molt utilitzades en pel·lícules casolanes i per cineastes principiants i aficionats. Eren accessibles, lleugeres i fàcils d’utilitzar. Quan el pare va arribar a casa, sorprès per l’adquisició, va sorprendre tots amb la idea de tornar a la botiga per comprar un equip encara més bo. La producció i projecció d’imatges també acompanyaria molts moments familiars. L’Elizabeth manté una col·lecció de 200 pel·lícules domèstiques, numerades i titulades segons el tema principal, imatges produïdes en un pícnic, entre un cap de setmana i un altre. Un dels rotllos de la col·lecció és «42 - Fi de la neu», etiquetat amb cinta de vinil vermella. Doncs sí, en algun lloc del Brasil havia nevat.
D’aquesta manera, en Helmuth i l’Edith van donar a les filles i el fill un accés privilegiat a tècniques, coneixements i materialitats cinematogràfiques. Com explica l’Ingrid, el seu pare solia escampar imatges pel pis, demanant opinions sobre el material: «Quin t’agrada més? Què us sembla aquesta? ». L’Edith no tenia una carrera artística professional, però feia bells dibuixos i amb llenços, pinzells i cavallets portava l’Ingrid, l’Elizabeth, la Rosane i en Helmuth Jr. a dibuixar a l’aire lliure. Així, amb el suport de la família i una feina constant, els germans Wagner van ser precursors de l’animació al Paranà i van participar en espectacles de cinema i festivals, on van rebre premis en moltes ocasions.
La Filmoteca de Curitiba i els primers experiments
Els germans Wagner van ser dels primers a assistir a la Filmoteca de Curitiba, una institució municipal fundada el 1975, la tercera filmoteca brasilera. La Cinemateca de Curitiba va promoure des del començament cursos de cinema, projeccions de pel·lícules i accions d’investigació i preservació. Allà, el grup va formar part de Profilmes, una associació d’entusiastes es reunia els dissabtes a la tarda per mirar i discutir les seves pròpies produccions. Va ser a la Profilmes que els germans Wagner van presentar experiments com O garoto levado, en què un nen i una nena juguen a l’hèlix d’un molinet de joguina i viuen l’experiència del primer petó.
Entre les primeres animacions també hi ha Bum, que tracta d’un nen que, dins d’un llençol blanc sobre una taula de dibuix, juga amb un globus vermell. Somia volar, però està limitat per les vores del paper. A O halterofilista, un nen prim aixeca uns pesos grossos, però un clau trenca el pes olímpic, que s’ensorra com si fos tinta escorreguda pel paper. Una comparsa carnavalesca de bahianes fa girar els vestits vermells i radiants a O último bloco. La desfilada s’acaba i queda una avinguda buida i trista: el carnaval s’ha acabat. Després d’una tempesta, surt fum de la xemeneia d’una petita casa al curt A casa na colina. A O Espaço un astronauta gira el cos i fa servir un làser en un viatge interestel·lar. Un ocellet canta a la branca d’un arbre fins que s’adorm sol a Boa noite.
Després dels primers experiments, el 1977 va arribar el moment de presentar a la Profilmes Ensaios, una narració que barreja ficció i documental, en la qual el procés de fer pel·lícules és també un dels temes principals. En aquest cas, una pel·lícula feta de cartró, paper, pintura guaix i una caixa de llum improvisada. En aquell moment, Ensaios encara no tenia banda sonora, però va cridar l’atenció i va arribar a Valêncio Xavier, fundador i coordinador de la Cinemateca de Curitiba, un important articulador del circuit de cinema de la ciutat. Valêncio no tan sols va indicar un estudi de so per a la sonorització, sinó que va enviar la pel·lícula a competir a la quarta edició del Festival Nacional de Cinema Super-8 a Campinas, un dels festivals més importants de Super-8 al Brasil i en el qual Ensaios va guanyar el seu primer premi a la millor animació.
El Brasil, en pel·lícules
Amb el temps, la producció dels germans Wagner s’ha tornat més diversa i sofisticada. La manca d’equips i materials específics sovint va portar el grup a experimentar i adaptar-se. Foi pena Q..., per exemple, una versió crítica i humorística de l’arribada de les flotes portugueses al Brasil, es va fer amb paper de valors i guaix. Sense material transparent disponible, l’animació té un efecte de colors i moviments que és el resultat de la superposició dels dibuixos i la tinta sobre el paper. De tant en tant la intervenció d’una mà humana ens recorda que les imatges es construeixen. I la mà que dibuixa i anima també entra en escena per escriure els crèdits inicials i salvar un vaixell d’un naufragi.
Pudim de morango és un collage amb fulls de diari, dibuixos animats i imatges de telenovel·les, un gènere audiovisual molt popular al Brasil. La història és la d’una mosca que deixa enrere la vida tranquil·la al vàter per habitar la relació problemàtica d’una parella a la sala de la televisió, entre disputes pel comandament a distància i un púding de maduixa. De fons, els titulars dels diaris cobreixen un moment violent en la història brasilera, la dictadura civil-militar, que va durar del 1964 al 1985, però que encara té conseqüències per al país.
La vida urbana és el fil narratiu de Metamorfose, A cidade dos executivos i A flor, sempre contrastant diferents perspectives sobre les formes d’ocupar la ciutat. A Metamorfose, per exemple, una papallona emergeix lentament del capoll mentre l’efecte del time-lapse amplifica la sensació de moviment als carrers i passejos. A flor acompanya l’aventura i l’angoixa d’una flor arrencada per les rodes d’un automòbil. La pel·lícula ens porta, des de la perspectiva de la petita planta, de la vida tranquil·la en un marge de la carretera a l’enrenou d’un centre urbà. Dels tres curtmetratges, A cidade dos executivos és sens dubte el més tens, vertiginós i distòpic. Acompanyem un home amb jaqueta i maletí per una ciutat mecanitzada i laberíntica, passant per nens engabiats, cotxes que tenen pressa i persones amb màscares d’oxigen. Una ruta que acaba en un misteriós mur.
De la mateixa manera que A flor, Respeitável público es va realitzar en 35 mm. És l’animació més llarga que va produir el grup, que va necessitar uns 12.000 dibuixos, fets primer en paper de valors i després copiats a l’acetat i finalment acolorits. Sense accés a les pintures per a acetat, els germans Wagner van barrejar guaix i cola blanca fins a la consistència necessària per treballar. Respeitável público és una narració que aborda satíricament molts temes de la història i les expressions culturals brasileres: colonització i explotació, fam i desigualtat, cultura popular i indústria cultural. Veiem com es desencadenen, d’una imatge a una altra, faveles empobrides, platges plenes de gom a gom, festes de carnaval, l’estàtua del Crist Redemptor, un circ de lona verda i groga, a més de figures del folklore nacional com el Saci-Pererê i la sirena Iara. També hi apareix el personatge nord-americà de l’ànec Donald, però d’una manera molt diferent de les pel·lícules de Disney. L’ànec Donald compra el Brasil, segur d’haver adquirit un paradís tropical, ple d’anacards, síndries, pinyes, guaiabes lliures d’insectes, milers de plàtans, personatges místics sorgint d’una selva encantadora. Mentrestant, en Zé, un president murri, intenta encobrir la misèria social del país.
El 1977, quan escrivia sobre el cinema al Paranà, el periodista cultural Francisco Santos considerava els germans Wagner possiblement el talent més gran del Super-8 brasiler. Tenien curtmetratges exhibits i premiats al Brasil i al món, com al Canadian International Amateur Film Festival de Toronto, al Núcleo de Cineastas Independentes de Lisboa i al Festival Nacional de Filme Super-8 de São Paulo. A la llista de les 100 millors pel·lícules animades brasileres, elaborada per l’Associació Brasilera de Crítics de Cinema, hi figura l’animació experimental Pudim de morango, censurada en un festival del 1979, però ara disponible a l’Arxiu Xcèntric, així com totes les altres produccions del grup.
Ana Claudia França
* Ensaios, Metamorfose, Foi pena Q..., A cidade dos executivos, Pudim de morango, Respeitável público i A flor es poden visionar a l'Arxiu Xcèntric, gràcies a la generosa donació dels germans Wagner i la mediació d'Ana França.
