Many eyes, Many centers, Moving, Maria Pipla, Espanya, 2022, 3’
Pot un gest agermanar el cos i la màquina? La bobina de 16 mm d’una càmera Bolex mesura trenta metres, que equivalen a uns tres minuts de metratge. Un moviment de mans s’allarga durant aquests tres minuts, en una coreografia silenciosa, sense ritme fix, on l’única matèria és el propi cos i el temps, conciliats en un gest.
Per una banda, Film Ist #3 investiga les imatges científiques produïdes com una manera de disseccionar les emocions. L'ésser humà es converteix en l'objecte de la seva pròpia entomologia, on els sentiments són mesurables i quantificables: el ritme cardíac, la dilatació de les pupil·les, les contraccions dels alvèols. Per altra banda, Film Ist #11 proposa una revisió del cinema dels orígens, explorant la repetició dels gestos com una manera de codificar la conducta humana. Ciència i narrativa, cara a cara, en el seu afany per catalogar i ordenar la miríada de sentiments que defineixen l'experiència humana.
Aguaespejo granadino, José Val del Omar, Espanya, 1955, 23’
Granada, terra natal de García Lorca i també de José Val del Omar. Aguaespejo granadino pren com a matèria primera els paisatges, els sons (el flamenc!) i els rostres que van alimentar la poesia lorquiana. Val del Omar va a la trobada de les coses allà on es presenten més pures, unint la seva doble faceta de cineasta i inventor, una tècnica posada al servei de l'èxtasi, fonent allò material amb l'espiritual, allò popular amb l'universal i allò ancestral amb el visionari.
De l’Origine du XXIe Siècle, Jean-Luc Godard i Anne-Marie Miéville, França, 2000, 16’
L’any 2000, el Festival de Canes va encarregar a Jean-Luc Godard una peça per celebrar l’entrada del cinema en el nou segle. Tanmateix, Godard i Miéville van optar per mirar enrere, com l’Angelus Novus de Walter Benjamin, i van contemplar les ruïnes de les imatges del segle XX. El segle del cinema, però també el segle de barbàrie desencadenada a una escala sense precedents; el segle de les revolucions, algunes victorioses, poques perdurables; el segle de Hollywood i del propi cinema de Godard. Un lament per la brevetat de la innocència, com els arbres acariciant el rostre del difunt Vasyl a Plemyia de Dovzhenko, i per la continuació de la barbàrie en el nou mil·lenni.
Mutiny, Abigail Child, Estats Units, 1982, 10’
La imatge central, una dona en una oficina intervenint l’espai amb els seus moviments espasmòdics, s’entrellaça en un calidoscopi de gestos suspesos, desviats i repetits, reaprofitats de pel·lícules anteriors de la cineasta, als que Abigail Child dóna l’oportunitat de trobar-se (i amotinar-se junts!) davant de l’espectador, obrint la possibilitat del muntatge cinematogràfic de coreografiar allò dispers.
Anticipation of the night, Stan Brakhage, Estats Units, 1958, 40’
Imagine a world before the 'beginning was the word’
La llum retallada per l’ombra d’un adult travessant el llindar d’una porta. Tornar amb cotxe de nit, als seients del darrere, la lluna i els fanals vibrant amb cada sotrac. El gaudi travessat pel vertigen de la primera vegada en un parc d’atraccions. És possible tornar a la infantesa de la mirada?
How many colors are there in a field of grass to the crawling baby unaware of ‘Green'?
Stan Brakhage creia que l’invent del cinema era una oportunitat per tornar a veure el món per primera vegada, cada gest, forma i color deslliurats del pes del llenguatge i la memòria.
All that is necessary is to see—see!—see as if sight had just been born
