En una de les definicions de l’animació més cèlebres i difoses de la història, Norman McLaren diu que «el que passa entre cada fotograma és molt més important que el que hi ha a cada fotograma. L’animació és per tant l’art de manipular els intersticis invisibles que hi ha entre fotogrames». En aquests intersticis invisibles, passadissos secrets ocults en les pel·lícules fetes fotograma a fotograma, s’hi amaga el treball dels qui fan animació, que se’ns sostreu per tal de crear aquestes imatges en moviment impossibles. Los pasadizos secretos. Apuntes sobre animación experimental, llibre recentment publicat a la col·lecció «Breus del CCCB» al fil del catàleg de l’Arxiu Xcèntric, traça una història del cinema d’animació a partir d’aquesta idea fixant-se en la tasca manual de les animadores i animadors, persones posseïdores d’una intel·ligència singular capaç de veure les possibilitats infinites que aquests temps ocults ofereixen.
Programa:
Ko-Ko's Earth Control, Dave Fleischer, EUA., 1928, 35mm a digital, 8’; Wall, Takashi Ito, Japó, 1987, 16 mm, 7’; Hus, Inger Lise Hansen, Noruega, 1997, 16 mm, 7’; Persian Pickles, Jodie Mack, EUA, 2012, 16 mm, 3’; The Dante Quartet, Stan Brakhage, EUA, 1987, 16 mm, sense so, 6’; Recreation, Robert Breer, EUA, 1957, 16 mm, 2’; Frank Film, Frank i Caroline Mouris, EUA, 1973, 16 mm a digital, 10’; Bang!, Robert Breer, EUA, 1986, 16 mm, 10'; Selfportrait, Maria Lassnig, Àustria, 1971, 16 mm a digital, 4', VOSC.
Projecció en 16mm i digital. Còpies procedents de Light Cone excepte Selfportrait (Sixpackfilm), Ko-Ko's Earth Control i Frank Film.
Notes del programa:
Max i Dave Fleischer van fundar un estudi d’animació als anys vint, aplicant una imaginació única a la seva sèrie Out of the Inkwell, protagonitzada per un pallasso anomenat Koko que s’escapa del tinter del dibuixant. Aquesta barreja del món real i l’animat va oferir als germans oportunitats per desenvolupar el seu enginy. A «Ko-Ko’s Earth Control» veiem la mà del dibuixant com fa néixer el dibuix animat, en un treball que acaba sent inusitadament avantguardista: no tan sols prefigura una fi del món climàtic, sinó que s’avança als flicker films, ofereix un exemple primigeni d’animació de collage i fins i tot utilitza la pixilació, una forma d’animació que fa servir éssers humans. Si la mà del creador en pantalla serveix als Fleischer per unir sense fissures la imatge real i l’animada, en el cas de Wall, de Takashi Ito, serveix per revelar el «truc» de la pel·lícula sense anul·lar-ne la màgia. Ito crea espais impossibles refotografiant quadre a quadre fotografies fixes impreses en paper, de tal manera que manipula la geometria dels carrers i edificis al seu gust.
Modelar el món a gran escala, fer-lo ballar un ball nou, és el que fa Inger Lise Hansen a Hus. Animant una cabana de fusta a escala real al desert californià, Hansen introdueix un altre element que revela el seu interstici invisible: la llum natural, el moviment de la qual ens fa prendre consciència del pas del temps en l’animació. Fent servir també elements de la realitat, emprenem un viatge cap a l’abstracció. Jodie Mack crea pel·lícules estroboscòpiques amb elements domèstics i populars com a encaix, teles estampades, mantes i tie dye. Aquesta vegada, l’estampat de «bacteris» o paisley, un clixé de la moda dels seixanta, li serveix per crear un treball rigorosament plàstic (que també juga amb el so) que alhora reflexiona sobre aquesta cultura de la mercaderia barata, les deixalles del capitalisme i la divisió entre l’Art amb majúscules i les coses vulgars i quotidianes. Aquesta abstracció feta amb materials d’ús està relacionada amb la pintura, igual que una de les pel·lícules pintades més importants de Stan Brakhage: The Dante Quartet. En aquest cas, el treball material es bolca sobre la tira de pel·lícula que Brakhage pinta inspirat en l’expressionisme abstracte i en la seva investigació dels mecanismes de la visió, en un moment en què la seva tècnica es refina també gràcies al treball posterior en impressora òptica.
Robert Breer, originalment pintor, també es dedica a experimentar amb la percepció, i en concret al que passa amb la ràpida alternança de fotogrames dispars. En la ràfega veloç que és Recreation, Breer comprimeix trossos de cartolina, pintura, eines, guants i fins i tot trossos de pa que es fonen en un collage creat en els nostres propis ulls. L’abstracció va tornant al món real, i a les possibilitats que ofereix l’atzar de la combinatòria de fotogrames sobre la percepció. L’animació de collage, de la qual Breer és pioner, és el que fan servir Frank i Caroline Mouris en l’acumulació obsessiva de retalls d’objectes semblants classificats d’acord amb un fil autobiogràfic, el d’en Frank, en què parla de la seva trobada amb l’animació mentre dibuixa un retrat dels Estats Units consumistes de la postguerra a través, precisament, dels anuncis colorits d’aquests objectes que prometien felicitat i benestar.
Amb els anys, l’experimentació rigorosa de Breer es va fonent en una combinació alquímica perfecta amb un component personal gairebé diarístic. A Bang!, Breer recupera els seus dibuixos i obsessions d’infància en una pel·lícula en què hi ha moments de flicker, «continuïtat discontínua», rotoscòpia, crisis existencials i telèfons amb potes. I justament aquesta capacitat de l’animació per expressar l’inexpressable és el que ens ofereix el nostre últim passadís secret: els molt particulars «dibuixos animats» de la pintora austríaca Maria Lassnig, que en aquest autoretrat ens confia els pensaments i sentiments particulars i específics d’una dona bolcada en el treball creatiu.
