Last Lost, Eve Heller, 1996, Àustria, 14’.
A Last Lost, Eve Heller empra la mirada d’un ximpanzé per indagar sobre la psicologia emocional del món que l’envolta, mostrant les diferències principals entre l’home i l’animal: el cervell no és el que ens fa humans, sinó la nostra manera d’entendre el món a partir d’ell.
Cómo dibujar animales tristes..., Laura Ginès i Pere Ginard, 2009, Espanya, 4’ 34’’.
Al principi hi havia la paraula. En un passatge del Gènesi (2:19) Adam dona a tots els animals un nom, fet que marca històricament la nostra manera de referir-nos a ells. A Cómo dibujar animales tristes... la paraula escrita no equival a la imatge filmada –o almenys la forma en què l’anomenaríem tradicionalment–, però en estar relacionades mitjançant el muntatge es generen associacions i sinergies sorprenents.
Hand Eye Coordination, Naomi Uman, 2002, Estats Units, 11’.
Hand Eye Coordination posa en primer pla les causes i els efectes de l’experiència manipulada en explorar les formes en què la tactilitat condiciona la percepció visual. Per aconseguir-ho Naomi Uman contraposa la manipulació manual del suport fílmic amb la seva projecció en pantalla.
T,O,U,C,H,I,N,G, Paul Sharits, 1968, Estats Units, 12’.
T,O,U,C,H,I,N,G aconsegueix enganyar al cervell a partir de la repetició constant d’una mateixa paraula, que va canviant de significat segons la manera en què aquesta s’escolta: “Disturb”, “Destroy”, “This Door”, “Bistro” o “Withdraw”. L’objectiu de Paul Sharits és que l’espectador experimenti els límits de la percepció a partir de la forma cinematogràfica, basada en una banda sonora enganyosa i un parpelleig d’imatges constant i agressiu.
Diwan, Werner Nekes, 1973, Alemanya, 85’. Fragment recomanat: 1h 2’ 1’’ – 1h 10’ 21’’.
A Hynningen, una de les cinc peces que conformen Diwan, el cineasta Werner Nekes explora les textures i la llum d’un espai travessat pel pas del temps, d’una zona que no forma part ni del present ni del passat, sinó que abasta l’“entre” tots dos. Segons la teoria del “Kine” de Nekes, el cervell de l’espectador és l’encarregat d’unir dos fotogrames consecutius, i és precisament en l’espai “entre les imatges” on es troba el llenguatge cinematogràfic.
Dream Work, Peter Tscherkassky, 2001, Àustria, 10‘ 15‘‘.
A l’interior del lòbul temporal del cervell, l’hipocamp té un paper central en la nostra capacitat de recordar, imaginar i somiar. A Dream Work una dona s’estira al llit i s’introdueix dins d’una representació nefasta del temps, entrecreuant de manera profunda petits fragments de la memòria i imatges que s’allunyen de la realitat.
At Land, Maya Deren, 1944, Estats Units, 16’.
Sense memòria no hi ha consciència ni personalitat. L’hipocamp és una part del cervell que no només té un paper crucial en la consolidació de la memòria a curt i llarg termini, sinó que també és una de les claus per la correcta orientació dels individus. A At Land es treballa sobre la idea de la desorientació respecte a l’espai com una conseqüència del desfonament del jo o, el què és el mateix, la consolidació d’una protagonista d’identitat múltiple, desdoblada en l’espai-temps. Tal com declarà Maya Deren a propòsit del seu fil conductor, “la pel·lícula tracta sobre la lluita per mantenir la identitat personal.”
Corpus Callosum, Michael Snow, 2001, Canadà, 92’. Fragment recomanat: 37’ 3’’ – 39’ 42’’
El cos callós és la zona del cervell que uneix els dos hemisferis i, per tant, és la peça que permet que aquests dos puguin comunicar-se degudament. Per a Michael Snow, el cos callós del cinema és l’artista, qui s’ocupa de reunir la imatge i el so, que serien els dos hemisferis d’aquest art. Així doncs, el cinema permet reflexionar sobre les antítesis que conformen el món que ens envolta: ser i no-ser, natural i artificial, realitat i ficció, vertader i fals, etc. En el fragment escollit, un grup de nens i nenes observen amb atenció un triangle de Penrose, intentant desxifrar lògicament el què es considera com “la impossibilitat en la seva forma més pura”. A poc a poc, s’adonen de la càmera que els observa, prenent consciència de la simulació en la qual es troben submergits.
Un programa de Fèlix Maisel.
