“El corpus callosum és una regió central del cervell humà que passa “missatges” entre els dos hemisferis. Corpus Callosum, la pel·lícula (o “cinta o obra de llum projectada”), està construïda amb la idea de, re-presenta, crea, examina, presenta, esta composada per, y esta, “ENTRE”. Entre principi i final, entre “natural” i “artificial”, entre ficció i realitat, entre escolta i visió, entre 1956 i 2002. És una tragicomèdia de las variables cinemàtiques. Corpus Callosum juxtaposa o oposa el realisme de les metamorfosis normals (dos exemples extrems: embaràs, explosions...) en espais interiors “reals”, creïbles, amb canvis de forma “impossibles” (alguns possibles per la animació digital). En primer lloc, la càmera, i posteriorment, nosaltres com a audiència, observem les observacions de gent “real” re-presentada en situacions evidents de posada en escena. El que veiem i el que “veuen” és afectat per maneres de creença mòbils. La pel·lícula sembla girar (encara que no sigui narrativa) entorn d´un protagonista masculí i d´una protagonista femenina. Tanmateix, a mesura que es succeeixen les seqüències, tracta de gent diferent vestida de manera idèntica o sotmesa a una alteració electrònica. El so —electrònic, com la imatge— pateix també una metamorfosi contínua i, com a “sistema nerviós” de la pel·lícula, n´és tan important com ho són las imatges, de manera que so i imatge són dos hemisferis reunits per l´artista.
Corpus Callosum és deliberadament “artificial”. No només pretén persuadir, sinó també ser percebut com a un fenomen pictòric i musical.”
Michael Snow, catàleg del Festival de Rotterdam 2002
