Aquest film qüestiona la naturalesa de la representació i defensa la puresa del mitjà. Per al cineasta alemany, el llenguatge filmat es troba en “el que passa entre les imatges” i en el que es produeix en la ment de l´espectador (com explica la seva teoria del “Kine”: la unió al cervell del receptor de dos fotogrames successius). Nekes parteix dels interessos del film estructural i apunta cap a una dimensió metafísica del cinematògraf. Les cinc parts de Diwan vénen a ser fragments disseminats que segueixen una lògica poètica. Les seves fluïdes imatges fantasmals donen forma a un ritual marcat per la repetició i la duració que, fugint de l´esteticisme, va més enllà de la bellesa sensible. Parpellejos de llum i batecs temporals alteren paisatges amb figures.
