A diferència de les pel·lícules anteriors de Michael Snow, centrades en una sola estratègia visual –és el cas d’obres com Wavelength (1967), La région centrale (1971) o Back and Forth / <---> (1969)–, Rameau’s Nephew by Diderot (1974) no té una estructura unitària, sinó que consta de 25 seccions, cadascuna de les quals és una mena de meditació, sovint irònica, sobre la naturalesa del so gravat en el cinema i sobre les diferents relacions entre imatge i so. En unes notes del cineasta canadenc sobre la pel·lícula, la va descriure literalment com una «pel·lícula parlada» (talking picture), on la seva progressió dramàtica no deriva de la representació sinó de la relació entre les seves dues unitats bàsiques, el «fotograma» (frame) i la «síl·laba gravada» (recorded syllable).
Tot i que Snow va començar a pensar en aquest projecte als anys seixanta, no el va iniciar fins a principis dels setanta, en el moment en què torna a la seva ciutat natal, Toronto, i el va concloure al cap de tres anys. En aquesta mena de comèdia musical, a banda del mateix cineasta, hi participen Chantal Akerman, Babette Mangolte, Jonas Mekas, Nam June Paik, Annette Michelson, P. Adams Sitney, Amy Taubin o Joyce Wieland, entre altres amics seus, molts d’ells vinculats a l’escena artística nord-americana d’aquells anys.
Rameau’s Nephew by Diderot (thanx to Dennis Young) by Wilma Schoen, Michael Snow, 1974, 16 mm, 270 min, VOSC.
Còpia procedent de LUX.
