Ambientada al vestíbul de l’hotel, una jove recepcionista fa la seva feina mentre observa els hostes que passen per la seva taula de treball durant una llarga nit. A través de la seva mirada observem els residents com van adquirint a poc a poc una presència fantasmal, i es mouen lentament com si estiguessin perduts dins d’un somni. La realitat onírica exerceix així un paper fonamental en la trama del film. Inspirant-se en la càmera lenta de Cocteau, Nightshift també evoca L’année dernière à Marienbad (1961), de Resnais, per la dimensió onírica i la confusió entre realitat i il·lusió, així com Zéro de conduite (1930), de Jean Vigo, recreant la baralla de coixins on s’alenteix el ritme convencional de l’acció.
Amb una forma narrativa no convencional, la pel·lícula es basa en l’experiència de la seva directora com a recepcionista nocturna en un hotel de Londres, on va treballar durant un temps. Es va produir amb un pressupost molt ajustat i pocs mitjans. El rodatge es va fer al mateix hotel al llarg de quatre nits. Els cineastes experimentals Anne Rees-Mogg i Jon Jost, director de l’extraordinària fotografia, i la banda d’avant-pop britànica Penguin Cafe Orchestra, responsables de la música, apareixen com a actors en el film.
Nightshift, Robina Rose, 1981, 16 mm a DCP, 75 min.
Còpia procedent de Cinenova. VOSC.
Nightshift ha sigut restaurada digitalment per Lightbox Film Center (Philadelphia) en col·laboració amb el British Film Institute i Cinenova, amb finançament de Ron i Suzanne Naples.
