El cinema estableix sempre una relació entre el cos filmat i la màquina que filma. La càmera capta la llum i la durada que embolcallen el cos i, alhora, el cos filmat entra en un procés de posada en escena de si mateix que la càmera enregistra. La majoria de vegades aquest cos apareix ‘desencarnat’, al servei d’una narració, però hi ha pel·lícules, com les que reunim en aquestes sessions, que li tornen materialitat, atorgant la carn a la llum, fent que els seus gestos no siguin sinó ells mateixos. Són treballs que ens mostren la relació intima del cos amb si mateix, amb la càmera i l’altre, i la ‘sensació tàctil’ d’aquesta experiència com a condició inherent al cinema. Certes imperfeccions que trobem en les imatges d’un dels primers grans treballs de Brakhage, Flesh of Morning, ens parlen dels aspectes més immediats del cos i de les seves obsessions carnals. Els films de Beavers, Winged Dialogue i Plan of Brussels, plens de visions líriques de la imaginació narcisista i eròtica, ens mostren a través d’un psicodrama un cos desdoblat: el jo i l’altre. A partir d’una novel·la de Balzac, Markopoulos retrata a Himself as Herself un cos hermafrodita, els seus moviments, les seves postures i els seus gestos o expressions, un estudi d’un paisatge interior molt estilitzat que porta els ideals de Bresson fins a les últimes conseqüències.
Flesh of Morning, Stan Brakhage, 1956/1985, 16 mm, 25 min; Winged Dialogue, Robert Beavers, 1967/2000, 16 mm, 3 min; Plan of Brussels, Robert Beavers, 1968/2000, 16 mm, 18 min; Himself as Herself, Gregory Markopoulos, 1967, 16 mm, color, 60 min.
