My Name is Oona, Gunvor Nelson, Estats Units, 1969, 9’
Els efectes especials que Gunvor Nelson va decidir per al retrat de la seva filla My Name is Oona (repetició, superposició i canvis de velocitat) els va fer Loren Sears amb una optical printer que va fabricar ell mateix, amb un projector Kodascope desmuntat, una manxa d'extensió i una muntura C, una classe de muntura estàndard utilitzada a les càmeres de cinema de 16 mm per permetre l'intercanvi d'objectius. Influenciat per l'entorn cultural de San Francisco de mitjans dels anys seixanta, a més de realitzar les seves pròpies pel·lícules experimentals, Sears també va treballar com a tècnic per a la parella Nelson, en aquesta peça My Name is Oona de Gunvor i a Grateful Dead (1967) de Robert Nelson.
Angel Blue Sweet Wings, Chick Strand, Estats Units, 1966, 3’
L'ús de l'optical printer al treball de Chick Strand és ben conegut. En gran part de la seva filmografia, utilitza la màquina de manera innovadora, creant composicions visuals complexes i vibrants a partir d'imatges capturades en diferents contextos. Aquestes innovacions li permeten de crear un estil únic i personal, explorant temes relacionats amb la identitat, el cos i la natura. La va començar a fer servir amb motiu de la seva trobada amb el cineasta Pat O’Neill durant els seus estudis a UCLA (Universitat de Califòrnia). O’Neill li va ensenyar diverses tècniques de tractament de material fílmic, com el solaritzat i l'ús de l'optical printer. Angel Blue Sweet Wings va ser una de les seves primeres pel·lícules i també va ser part dels primers experiments amb aquestes tècniques, marcant el començament d'una filmografia extensa, on el paper de l'optical printer és fonamental.
Her Glacial Speed, Eve Heller, Estats Units, 2001, 4’
Utilitzant imatges d'arxiu filmades als anys seixanta i setanta, Heller fa servir l'optical printer per subratllar les característiques materials de la pel·lícula, com el parpelleig de la llum o el gra de l'emulsió, que està magnificat, i per realitzar diferents efectes com la multiexposició o els canvis de velocitat, dibuixant a través de l'optical printer diferents associacions poètiques que evidencien la –curta– distància entre el subconscient i el que és real. Segons les seves pròpies paraules: «Em vaig proposar de fer una pel·lícula sobre com les constel·lacions involuntàries de significat pugen a la superfície de la comprensió a un ritme aliè al temps mundà. Aquesta premissa es va convertir en una profecia autocomplerta. Va començar a desplegar-se un interior inesperat, fet palpable per un trauma que continua sent abstracte.» El tractament manual de la pel·lícula com a exercici de presa de consciència, com a eina terapèutica.
Lilly, Jodie Mack, Estats Units, 2007, 6’
Combinant l'optical printer amb les tècniques de l'animació en stop-motion en 2D, l'animació directa a la pel·lícula i el revelatge manual, Jodie Mack aconsegueix donar vida a una sèrie de negatius fotogràfics que il·lustren els «bons moments» d'una família, en el context de la Segona Guerra Mundial. En animar aquestes fotografies i posar-les en contraposició amb el testimoni de la Lilly, la pel·lícula ofereix una afirmació sobre la veritat de les imatges. Allò que es vol recordar es fragmenta a la pantalla i, mentre les imatges es desconstrueixen, el relat complet s'arriba a esbossar.
The Time we killed, Jennifer Reeves, 2004, Estats Units, 94’
Gran defensora del 16 mm, Jennifer Reeves utilitza l'optical printer a les seves pel·lícules per ampliar les possibilitats expressives. The time we killed narra la història d'una poeta (Lisa Jarnot) amb agorafòbia, reclosa al seu apartament a Brooklyn durant la guerra de l'Iraq. Els seus somnis, les notícies a la televisió, els records que imagina i que recrea, es mostren amb una varietat de textures. En augmentar la mida del gra per mitjà del refotografiat, aporta una textura especial a la pel·lícula, que recrea les imatges a la memòria.
