Una dona mira els carrers grisos de la seva ciutat a través de la finestra, es tapa la cara amb les mans i desapareix a la foscor de casa seva. Un ninot orellut cobra vida i interpreta, juntament amb el mobiliari de l’habitació, una coreografia slapstick a el so de What a wonderful world. Aquestes dues històries, de tons tan diferents, es creuen en un mateix espai domèstic, claustrofòbic i mutant, que va adquirint una dimensió salvatge i quasi apocal·líptica segons avança el curtmetratge. Una barreja insòlita de referents que van des de l’animació de Walt Disney a La nit del caçador (1955).
