Un home que es dóna a la fuga pels camps francesos (probablement ha assassinat una dona); els gestos quotidians d'una preadolescent i la seva àvia a una granja... Hanoun juga, una vegada més, amb els paisatges en blanc i negre (que representen la ficció) i en color (la part documental).
No sabem res d'aquest home i aquesta jove. Mantenen alguna relació? És ella la seva filla? O un record de joventut? Hanoun procura no donar respostes preconcebudes i prefereix jugar als efectes de les rimes, de les connexions de mirades per evocar el cicle de les estacions, de la vida (les primeres menstruacions de la jove) i de la mort (la del fugitiu, i la imatge alhora dolça i insostenible de l'àvia degollant un conill).
