A Kiss, la seva antològica galeria de petons —hollywoodians, maratonians, eteris, mecànics, animals—, va desafiar el bon gust i va provocar la llei. Plaer físic manifest i ja no mera declaració amorosa, aquests fotomatons en moviment deconstrueixen el petó des de la seva pròpia normativitat: diversitat sexual, identitats ambigües, interracialitat, inversió de les posicions de submissió, inversemblança ocasional. La càmera muda i impassible de Warhol practica la repetició, la variació i la serialització, prenent les bobines de trenta metres com a unitat, conservant veladures i perforacions. Per tant, quan Kiss oscil·la cap a la materialitat (exposició, desenfocament, gra), del petó només en queda la representació.
Warhol converteix a Haircut un acte domèstic de tallar els cabells en un peepshow coreografiat. En una habitació minúscula i fosca, la dilatació temporal erotitza els gestos quotidians d’un grup d’homes. Una mena de desinhibició embruixada els condueix a la fluïdesa sexual que potencialment desvetllen alguns jocs socials (l’strip poker). El cinema de Warhol transforma la pantalla en una tabula rasa per al subconscient i allibera la caixa de les nostres fantasies més recòndites. Entre la proximitat irreal de la càmera i la distància ambivalent, cap espectador no pot escapar de l’escrutini fanàtic, del delit i de la frustració de tot voyeur compulsiu.
Andy Warhol: Kiss, 1963-64, 16mm, b&n, sense so, 58 min (a 16 fps); Haircut, 1963, 16mm, b&n, sense so, 27 min (a 16 fps).
Còpies en 16mm procedentes de UCLA Film & Television Archive.
Agraïments a l’Andy Warhol Museum i a Stefan Ramstedt.
