Nascut a Udaipur, Rajasthan, Mani Kaul (1944) explicava que durant la seva infància sempre veia la vida borrosa: patia d’una miopia que fins aleshores havia entès com la visió normal. Quan el jove va veure per primera vegada una pel·lícula utilitzant ulleres, mai més va poder deixar de pensar en el cinema.
Kaul va cursar els seus estudis a l’Institut de Cinema i Televisió de la India (FTII), a Pune, on va tenir com a professor a Ritwik Ghatak, un dels cineastes que més van marcar la seva formació juntament amb Robert Bresson. Durant aquells anys es va interessar també per la pintura de Matisse, Picasso, Cézanne i Klee, a més de les miniatures mogoles o la música dhrupad, el haiku, el noveau roman o l’obra de Dostoievski.
Juntament amb Kumar Shahani, John Abraham i KK Mahajan va formar part de l’anomenat «Moviment del Nou Cinema». La seva primera pel·lícula, Uski Roti (1970), el retrat d’una dona de Punyab que camina cada dia fins a una parada d’autobús per tal d’entregar-li el pa al seu marit, va ser un intent per destruir qualsevol aparença de realisme. En lloc d’això, va construir la pel·lícula com un pintor, subordinant cada traç a la figura.
Ni Uski Roti ni la seva segona pel·lícula, Ashad Ka Ek Din (1971), es van estrenar en sales. Una col·laboració amb el famós pintor Akbar Padasee -qui li va prestar una Bolex i diverses bobines de Kodachrome- li va permetre filmar Duvidha (1973), la seva primera pel·lícula en color. El 1976 va participar en la fundació, juntament amb un grup de quinze estudiants acabats de graduar, de la Yukt Film Cooperative, amb qui va rodar la pel·lícula Ghashiram Kotwal (1976) en resposta a la declaració de l’estat d’emergència per part d’Indira Gandhi. El 1980 va acabar Satah Se Uthata Aadmi, una combinació entre la poesia, l’assaig i el paisatge, i el 1983 va realitzar Dhrupad, una pel·lícula sobre la música sense notació amb el mateix nom, alhora que un retrat de la llegendària família de músics Dagar. A la seva altra gran pel·lícula dedicada a la música, Siddheshwari (1989), es va desplaçar entre la imaginació i el mite al voltant de la vida de la cantant hindustànica Siddeshwari Devi.
Entre el 1965 i el 1989, Mani Kaul va realitzar diversos curtmetratges documentals, entre els quals destaquen Forms and Design (1968), sobre l’oposició entre les eines funcionals de la indústria i les formes decoratives de la tradició índia. Seguint, en part, aquesta mateixa direcció, el 1985 va realitzar el llargmetratge Mati Manas, pel·lícula que combina la poesia amb les llegendes associades a les tradicions de les antigues comunitats de terrissers.
Justament vint anys després de l’estrena d’Une femme douce, Kaul va prosseguir la seva investigació formal interessant-se per la literatura i adaptant, com Bresson, La Submissa de Dostoievski a Nazar (1990), i posteriorment L’idiota a Ahmaq (1991).
Kaul també va ser professor de dhrupad, i va impartir classes de cinema a la Duke University, Harvard, l'Art Institute a Chicago i la CalArts. En aquella època es va dedicar igualment a l’escriptura -la seva col·lecció d’aforismes sobre el cinema The Director Reflects, per exemple, forma un brillant eco amb les Notes sobre el cinematògraf de Bresson- o a la ceràmica: a finals dels anys noranta va treballar a la European Ceramic Work Centre a Holanda, després del qual va organitzar una exposició a partir de les seves pròpies creacions. En el moment de la seva mort, el 2011, estava treballant en una pel·lícula sobre la visita de Rossellini a l'Índia.
