Gunvor Nelson i Dorothy Wiley van realitzar aquesta pel·lícula entre el 1965 i el 1966, després de rebre una brevíssima explicació sobre com utilitzar una càmera de cinema. Amb una estètica rudimentària i vulgar, les cineastes van atacar frontalment les icones per excel·lència dels Estats Units: la casa i la maternitat. Les imatges de participants en concursos de bellesa, de dones en una classe de gimnàstica i de models publicitàries idealitzades es juxtaposen amb un altre tipus d’imatges: una dona embarassada que malda per posar-se la seva roba interior, una compresa usada, vòmits en un vàter, neteja de canonades… Aquestes imatges, que posen en dubte l’aparença encantadora de les primeres, se suturen mitjançant una successió d’èxits musicals dels anys seixanta, com si fos un himne popular vertebrador.
La pel·lícula, realitzada amb pocs recursos, conserva la seva energia i frescor i deixa entreveure algunes peculiaritats plàstiques de l’artista: les maneres d’observar i descriure el cos de la dona i la predilecció per crear elements amb una certa materialitat, però efímers.
