Devastadora sàtira política d’esperit àcrata que representa les contradiccions d’una certa burgesia ‘compromesa’ i autista, que es justifica a si mateixa intentant calmar la seva mala consciència. Més de quatre dècades després de la seva realització, aquesta pel·lícula manté intacta la seva vigència, la seva modernitat i el seu segell iconoclasta.
«Era el 1970 i Franco estava viu. L’Església seguia cada migdia amb l’Àngelus d’Espanya a través de les emissores nacionals. Crec que qui millor representa el feixisme és el feixista pur i aquest està personificat pel discurs gesticulant de Mussolini. Mentrestant, el protagonista vestit de romà amb una raqueta de tennis a la mà representa el burgès il·luminat. Vull donar a entendre que es parla d’una Espanya submergida sota l’ordre establert del feixisme.» –Antoni Padrós a Blogs&Docs.
