Narcisa Hirsch defineix la seva pel·lícula com un «treball en construcció». Es tracta d’una mena d’autobiografia feta amb retalls de les més de trenta pel·lícules que Hirsch ha realitzat al llarg de la seva vida. Des d’un escenari senzill i commovedor, el seu amic el director de teatre Alberto Félix Alberto exposa reflexions i preguntes davant d’una imatge projectada de Narcisa, que no interactua. Aquest diàleg estrany produeix un curiós efecte de distanciament i intimitat alhora. La segona persona del singular ens interpel•la i, al mateix temps, ens fa imaginar les respostes de Narcisa, que segurament haurem de buscar en les imatges (o fins i tot en nosaltres mateixos).
En un text que va distribuir sobre el seu treball, Hirsch diu: «Hi ha altres vides possibles que en la imaginació engloben una realitat més àmplia, més plena, totalment consumada. Per això, filmar una vida és difícil i filmar la pròpia, impossible. Aquesta autobiografia és un intent de parlar d’aquesta ambigüitat, on el que hauria pogut ser és la possibilitat d’un record, on el que va ser, i el que no va ser, es pot recordar de la mateixa manera, sempre mesclant el que s’ha viscut amb el que s’ha imaginat.»
