Angela Ricci mantenia un diari que farcia de dibuixos i anotacions descriptives: trobades, viatges, lectures, reflexions sobre el seu procés creatiu. Quan va morir el febrer de 2018, el seu company de vida i obra, Yervant Gianikian, va decidir filmar-los: «L’Angela torna a la vida per a mi en les paraules que va escriure a mà, en la cal·ligrafia lleugera que acompanya els dibuixos i les aquarel·les que va fer. Miro les nostres pel·lícules oblidades, les gravacions privades que hi ha rere el nostre treball de relectura i resignificació de l’arxiu del cinema (...). Aquests són els meus records amb l’Angela i de la nostra vida junts. Quan rellegeixo aquests quaderns en descobreixo d’altres que desconeixia. Dels seus últims escrits i dibuixos emergeixen coses noves».
I diari di Angela és una altra forma de diari, una forma cinematogràfica que, en comptes d’agafar el fil del present, talment com l’Angela el seguia diàriament, salta i remunta temporalitats allunyades entre si, fins a compondre un sol cabdell. El projecte engloba dos capítols, acabats el 2018 i el 2019, que transiten entre el cinema, la fotografia, la pintura i la literatura, alhora que Gianikian passa a mà les pàgines del diari d’ella. Travessa més de quaranta anys de parella i d’obra obsessiva i minuciosa, obstinada a retenir la visibilitat de les imatges de nitrat abans que es descomponguin físicament i químicament, o que desapareguin (tal com es veu en aquell nucli meravellós del seu cinema que és el curtmetratge Trasparenze). El moviment d’aquell gest de treball a quatre mans repercuteix i fa més emocionant aquesta elegia amorosa, com si fos una última mà estesa.
De la recerca de pel·lícules en 35 mm sobre els presoners de guerra de l’Imperi austrohongarès, en un arxiu a Rússia, als viatges per projectar les seves pel·lícules als Estats Units, el 1981; de la tumultuosa col·lisió d’idolatries a Jerusalem a la magnífica evocació, a partir dels dibuixos de l’Angela i els seus textos, dels seus records sobre la Segona Guerra Mundial, «la promesa feta a l’Angela es renova i torna a brillar a través de l’escriptura apassionada de les seves pàgines, que travessen sense barreres l’ull estret i fosc del món violent» (Gianikian).
Des del 1975, els dos cineastes, cèlebres per les seves pioneres pel·lícules d’arxiu com a formes de resistència contra l’amnèsia històrica, van decidir mostrar «la contemporaneïtat del passat, la contínua presència del passat»: de quina manera revelen les imatges d’arxiu, vistes avui, nous pensaments i associacions a partir de la dialèctica entre passat i present. Ni arxivistes, en rigor, ni documentalistes, la seva és una activació de la mirada que s’acosta als detalls dels fotogrames per descobrir-los i veure el que no es va veure o veure-ho d’una altra manera: «Ho vam fer amb un procés que en vam dir “càmera analítica”, un aparell de reproducció cinematogràfica que vam construir amb el qual podíem reproduir el que havíem vist en el procés manual. En aquest material ens vam adonar de com queien els soldats quan els abatien en plena batalla: queien a una velocitat infinitesimal, en dos o tres fotogrames. Aquest moviment no es veu ni en el cinema ni en la televisió a causa de la velocitat excessiva, una velocitat gairebé subliminal, i ens vam proposar d’exposar exactament allò que nosaltres vèiem en el procés manual, que en aquest cas va ser la mort d’un soldat».
Amb tot, aquí la pel·lícula es confronta amb la mort d’una part d’aquesta mirada, la de l’Angela: quina mena d’anàlisi o acostaments es poden fer ara, quina classe de velocitats es poden percebre? I diari di Angela recull alguns fragments de les seves obres, però sobretot conté un altre tipus d’imatges personals, en Super-8, vídeo o foto; de vegades com si fossin blocs en brut de vivències; d’altres, com si fossin un àlbum. Ja no són els fragments visuals ni els cadàvers de la Història, sinó els trossos de la història en minúscula, la pròpia.
Podríem recordar així les frases que Philippe Lançon escriu a L’esqueix de carn per descriure els vincles entre fotografia i mort: «el que s’ha capturat deixa d’existir al segon següent; el que veiem és l’empremta immòbil d’un instant, d’una vida que ha acabat; i fins i tot aquesta empremta un dia s’acabarà esborrant. El que veiem al final és la condensació de tots aquests fenòmens. Per tant, no és ni una realitat, ni un record, ni una fantasia, ni una il·lusió, ni un ritual de resurrecció, sinó una mica tot al mateix temps».
Com en tota la seva obra, no es tracta, en tot cas, d’una dissecció o contemplació distant de l’arxiu, ni tampoc d’una estetització fetitxista. Angela Ricci ja va recordar alguna vegada que Marinetti havia expressat el seu amor per la guerra —el que va conduir Itàlia al feixisme— amb proclames poètiques com ara «del plaer d’obrir flors de sang al ventre de les dones etíops». Per contra, i de nou, es tracta d’una aproximació cos a cos, en la qual la matèria de la pel·lícula s’arrisca a quedar contaminada —a ser engolida— pels cossos fantasmals que les imatges encara no han desdibuixat. Llavors, el que realment veiem aquí, el motiu en tot instant d’aquest díptic, és el viatge per les imatges amb què Gianikian aconsegueix, per mitjà de la projecció, que l’Angela sigui presència, que continuï present.
Gonzalo de Lucas
