Aquest programa d’una hora de duració presenta deu curtmetratges experimentals centrats en la recontextualització de metratge trobat o d’arxiu mitjançant la intervenció algorítmica. Aquests treballs de retracted cinema s’aparten de les pràctiques consagrades del cinema expandit per les quals els materials fílmics són recontextualitzats a través d’un complement i de la col·lisió amb materials addicionals i mitjans extrínsecs com la performance en directe. Per contra, els treballs presentats al programa «Retracted Cinema» utilitzen el material fílmic apropiat com l’espai i els mitjans d’autorecontextualització. Els resultats s’aconsegueixen aplicant una sèrie de regles o restriccions (un algoritme) que regulen un conjunt repetible (iteratiu) de transformacions. D’aquesta manera, la concepció artística forja un pont que uneix els impulsos algorítmics dins de les tradicions avantguardistes del cinema, la literatura i les arts visuals, més concretament el détournement del metratge trobat (cinema reciclat) i un cinema expandit «invertit», OuLiPo (Ouvroir de littérature potentielle) i l’art conceptual (de Duchamp a Sol Lewitt, Hanne Darboven i altres).
A l’era de la intel·ligència artificial, l’aprenentatge automàtic, l’anàlisi de dades i el capitalisme de la vigilància, els sistemes funcionen seguint una sèrie d’instruccions que escapen a la detecció visual del públic i serveixen alhora per expandir els interessos del capital internacional. Tanmateix, paral·lelament a la lògica instrumental de les empreses tecnoeconòmiques, es posa en marxa una altra lògica relacionada amb l’algoritme i que se superposa amb l’avantguarda.
L’estètica que impulsa el programa d’avui resisteix a la instrumentalitat, conceptualitzant i posant a primer pla l’ús de l’algoritme. Aquests treballs deixen de banda maniobres i conceptes artístics convencionals, i no s’aferren ni a la singularitat del resultat irrepetible ni al desplegament d’autenticitat del procés creatiu. En el propi concepte d’aquestes produccions artístiques, com passa amb OuLiPo i l’art conceptual, s’hi recull una potencialitat radical. Les restriccions algorítmiques que porten a un resultat audiovisual, ho fan generant una obra d’art potencial. Els projectes disseccionen i renegocien el nexe entre concepció i execució subjacent a la instrumentalitat, al mateix temps que concedeixen al resultat (i a les parts que el componen) un estatus d’arxiu pendent de futures intervencions creatives. I més que no pas rebutjar el caràcter mecanicista de les operacions tecnològiques, la complexitat reflexiva i autoreferencial dels treballs abraça allò que és «maquínic» (codificació digital, pensament algorítmic) com a punt crucial i com a material de conceptualització artística, i no com a simple mitjà instrumental d’implementació d’idees.
Els realitzadors del programa Retracted Cinema estan en deute amb les pel·lícules estructurals de les dècades del 1960 i 1970. Però aquest programa confia en presentar alguna cosa més que una simple mostra del llegat viu del cinema estructural. Pretén descobrir nous interessos que trobin un reflex en la generació anterior d’artistes per forjar una nova base més enllà dels objectius utòpics del materialisme dels seus predecessors.
17-17 (2017), de Gonzalo Egurza, utilitza un algoritme que extreu individualment els fotogrames de la seqüència de les escales d’Odessa (El cuirassat Potemkin) com si fos una baralla de cartes i després els torna a barrejar. Home movie Holes (2019), d’Albert Alcoz, utilitza una estratègia sistemàtica per descompondre fragments recuperats de pel·lícules familiars amateurs i les combina amb artefactes fílmics extrets de carrets de 8 mm. La peça reexamina nostàlgicament la digitalització del material fílmic que revela la fragilitat de la memòria. Psycho 60/98 (2016), de Blanca Rego, investiga la intersecció entre rèplica i muntatge a partir d’un flux interruptiu de muntatge paral·lel, fotograma a fotograma, entre dues versions de Psicosi: l’original de Hitchcock i el remake de Gus Van Sant. Happy Again (2006), de Gregg Biermann, reorganitza l’escena més clàssica del musical de Hollywood Cantant sota la pluja a través d’un mètode programàtic de superposició i de desplaçament de diferents capes. El resultat posa al descobert un nou cinema, una nova música i una nova coreografia que estaven enterrades dins d’aquesta seqüència tan icònica i coneguda. Naturalezas muertas (en seis movimientos) (2019-20), de Vitor Magalhães, parteix d’un enfocament programàtic basat en la selecció i juxtaposició de moments extrets d’una setantantena de pel·lícules en què els actors s’amaguen de la càmera. La pel·lícula encarna una mena de fotonovel·la o de fotoassaig organitzat en una sèrie de sis «habitacions de pensament» diferents, poblades segons l’ànim que transmeten els objectes i la decoració i intercalades per formulacions escrites.
Algunes d’aquestes pel·lícules computacionals abracen directament el caràcter fugisser de l’autòmat amb un interès en la dimensió performativa d’allò que és maquínic. ¿Qué es lo que ves, YOLO9000? (2019), de Taller Estampa, emprèn una investigació audiovisual heterodoxa d’una de les eines contemporànies de visió artificial desenvolupades i aplicades per al reconeixement i l’anotació automàtica d’imatges: el YOLO9000. En la seva obra, el Taller Estampa aplica aquesta xarxa neuronal –entrenada amb un dataset de 9.418 paraules i milions d’imatges– a una selecció d’imatges apropiades del cinema d’avantguarda del segle xx i de material d’arxiu, aconseguint resultats sorprenents. Optical De-dramatization Engine (2015), de Barbara Lattanzi, presenta un software desenvolupat amb finalitats artístiques que reformula metratge de la pel·lícula de Thomas Ince: The Invaders, del 1912, movent-se entre els nivells de la imatge, del fotograma i del píxel. Cada cop que es posa en funcionament el software de Lattanzi, que també es presenta en una instal·lació en bucle de 40 hores de durada, es desplega una nova reformulació de la pel·lícula d’Ince.
Floating Point (2020), de Peter Freund, activa un algoritme que re-presenta i re-enquadra una escena emblemàtica de 2001: Una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick. L’algoritme inserta la seqüència original en una quadrícula que tabula els 25 plans d’aquesta seqüència. Com que es presenta en una pantalla de cinema bidimensional, plana, la quadrícula forma una «geometria impossible» amb els angles i les vores que es repleguen per trobar-se com si fossin un origami conceptual. A la sèrie Torvix (2011-fins ara), Eloi Puig utilitza un software que reformula vídeos públics de YouTube, derivant els trets gramatològics de la transcripció de la pista vocal del material original com a clau per transposar el material en un muntatge més curt que respon únicament a la posició de cada lletra del text que se sent. Finalment, Lost Footage (2020) de Kuku Sabzi, utilitza la lògica predictiva dels programes de generació de text d’aprenentatge automàtic per regenerar, una per una, cada línia d’escaneig de la pel·lícula de Patterson-Grimlin del 1967 que suposadament enregistra un Bigfoot que travessa un bosc de Carolina del Nord.
Peter Freund
