Articles

Travelogues. L'apropiació del món a través de les imatges

A propòsit de la projecció del 17 de febrer de 2022

Participants
Oriol Sánchez
Directors
Alfred Machin

El travelogue o 'diari de viatge' va ser un gènere de gran èxit durant els primers anys del cinema que responia al gran interès del públic occidental per descobrir a través d'imatges (fotografies, targetes postals, il·lustracions i espectacles precinemàtics) formes de vida exòtiques, llunyanes i culturalment diferents en una època marcada per l'expansió industrial i colonial. El terme travelogue va ser encunyat el 1903 per Burton Holmes, un reconegut conferenciant que feia xerrades il·lustrades sobre viatges amb projeccions de llanternes màgiques i pel·lícules que presentaven tant paisatges desconeguts com icones turístiques a un públic que encara no estava acostumat a viatjar pel món.

Les conferències de Holmes eren similars a les d'altres companyies itinerants del moment com les de Lyman Howe o John L. Stoddard, que combinaven formes de l'entreteniment popular amb altres elements més pedagògics. A les seves vetllades oferien pel·lícules acompanyades de comentaris parlats en directe i, en certes ocasions, d'efectes sonors naturalistes reproduïts per un fonògraf i/o un actor que, darrere de la pantalla, imitava veus i sorolls associats a allò que es representava a la projecció. Holmes i Howe van començar a utilitzar les imatges en moviment cap al 1896-97, principalment réalités o actualités que compraven a proveïdors d'empreses com Lumière, Pathé o Edison, tot i que poc després contracten operadors de càmera, com Oscar Depue, per rodar les seves pròpies pel·lícules durant les seves increïbles travessies. En general, fins a principis de la dècada del 1920, es passaven la meitat de cada any viatjant, fotografiant i filmant en nombrosos països, i l'altra meitat, presentant conferències en ciutats estatunidenques i britàniques. Com que en aquest període inicial els films eren d'un únic pla i molt breus, es muntaven, un darrere de l'altre, en un ordre determinat amb el propòsit de crear un programa més llarg que podia consistir tant en múltiples vistes d'una regió en particular com de diferents territoris i cultures.[1] En molts casos, aquests registres cinematogràfics de paisatges i subjectes exòtics van significar per a molts espectadors occidentals, la primera experiència de paisatges diferents del seu entorn i van generar una gran influència en la percepció que es tenia de la resta del món. D'altra banda, el conferenciant que es presentava a si mateix com un expert en història, literatura o política, podia tractar una varietat molt àmplia de matèries, per exemple, idees sobre imperialisme o superioritat racial, canviant el relat en funció de la seva audiència. D'aquesta manera, a través d'un discurs romàntic sobre l'experiència del viatger, s'introduïen els valors ideològics de les elits socials que avalaven aquesta mena d'espectacles considerant-los instructius. Les pel·lícules de viatge presentades per aquestes companyies adquirien significat a través del seu context d'exposició, servien per ressaltar certs aspectes de les xerrades i s'exhibien com a atraccions especials al final de l'espectacle.

En una època en què viatjar a l'estranger només estava a l'abast d'una minoria, el travelogue satisfeia el desig de coneixement i la curiositat d'un públic amb fantasies d'evasió, permetia que els espectadors tinguessin la sensació de ser transportats als espais representats i d'explorar el món sense moure's de la butaca. Un subgènere precursor del travelogue, que va contribuir de manera destacada a crear la impressió d'estar viatjant, va ser el dels phantom rides, unes pel·lícules filmades des del morro d'una locomotora en marxa que permetien d'observar des d'una perspectiva única[2] l'efecte del moviment continu sobre el paisatge. Des del 1904, van ser explotats com a atraccions de fira als Hale’s Tours, unes sales de cinema dissenyades especialment com vagons de tren on el públic, per mitjà de la combinació de sensacions visuals, auditives, tàctils i deambulatòries, tenia l'oportunitat de viatjar virtualment.

Entre el 1905 i el 1915, a mesura que les principals companyies cinematogràfiques com Eclipse, Gaumont i sobretot Pathé, realitzen pel·lícules comercials de viatges, més llargues i sofisticades, per ser explotades com una part del repertori dels programes de varietats i dels nickelodeons, el travelogue es consolida com un gènere independent de les conferències. Durant aquest període, aquestes pel·lícules van ser filmades a les colònies dels països europeus i altres llocs més remots i inhòspits per camerògrafs que treballaven com a autònoms per a les grans companyies. Considerats merament com a tècnics, aquests operadors no firmaven les seves obres i se'ls pagava per la pel·lícula exposada que enviaven a les agències. A més, havien de proporcionar una descripció escrita amb detalls precisos d'allò que havien enregistrat per guiar el procés de muntatge i facilitar la redacció dels intertítols que contextualitzaven les imatges de les pel·lícules per al públic. La major part d'aquests operadors no tenien un coneixement profund dels pobles que visitaven, en conseqüència, les seves preses tenen la mirada del viatger que observa un paisatge desconegut i es deté a fotografiar només allò que el sorprèn o captiva, recopilant una sèrie de vistes individuals que descriuen els llocs i subjectes que es troben al seu camí (una cascada, els reflexos a l'aigua, un nen sostenint una fruita, un monument en ruïnes, una àvia vestida de dol o el crepuscle a l'horitzó). Així, evocant els estereotips dels àlbums de targetes postals del segle XIX, les formes de representació dels travelogues es van establir segons els valors del que és pintoresc,[3] afavorint una experiència idealitzada del paisatge i de l''altre', exòtic, 'salvatge' i 'primitiu', amb hàbits i costums àmpliament diferents del visitant que, d'altra banda, va excloure dels seus registres qualsevol aspecte significatiu relacionat amb les condicions de vida dels nadius sota un règim colonialista i racista que ocupava el seu territori i els civilitzava.[4] Mitjançant la construcció d'un punt de vista i tenint com a principi formal determinant el que és pintoresc, el travelogue va modelar la representació de cultures exòtiques amb una imatge que emmascarava els límits entre el que és real i simulat, autèntic i fabricat, genuí i imitació.

El color aplicat va ser molt utilitzat als travelogues i una de les senyes d'identitat d'aquest gènere. Al principi, aquestes pel·lícules s'exhibien en blanc i negre o tintades i virades amb colors monocroms, fins que el 1909, a causa de la mecanització i el perfeccionament de l'estergit (Pathécolor), es va aconseguir un efecte estètic que s'apropava al realisme. En les pel·lícules de no-ficció es va fer servir per simular els colors naturals del món real i augmentar l''autenticitat' del que s'hi representa. Tot i això, en el travelogue la visió de paisatges desconeguts exhibia una encantadora atmosfera que difuminava els límits del que és real, fomentant en l'observador una fugida emocional cap a la fantasia, el somni i el desig d''aprpiar-se del món a través de les imatges'.

Oriol Sánchez

 

[1] La publicació de La volta al món en vuitanta dies de Jules Verne, va popularitzar els espectacles de llanternes màgiques amb títols com La volta al món en vuitanta minuts. D'altra banda, el llibre de Verne no és ben bé un viatge per al globus terrestre, sinó que es limita a països colonitzats per l'imperi britànic.

[2] Els Phantom rides es caracteritzen per la percepció de la càmera subjectiva, que expressa la impressió d'un ull que es mou per l'espai.

[3] El terme 'pintoresc' es va utilitzar per primer cop per referir-se als elements materials que s'havien d'incloure en un quadre, per extensió, també  es van denominar «pintorescos» els elements del món real que ja es podien considerar  part d'un quadre.

[4] Les pel·lícules de la companyia Edison es comercialitzaven sota l'etiqueta 'Conquest Pictures'.

 

Referències bibliogràfiques

RUOFF, Jeffrey. (2006). Virtual Voyages: Cinema and Travel. Nova York: Duke University Press.

PETERSON, Jennifer Lynn. (2013). Education in the School of Dreams: Travelogues and Early Nonfiction Film. Durham: Duke University Press.

GROO, Katherine. (2019). Bad Film Histories: Ethnography and the Early Archive. Minneapolis: University of Minnesota Press.

GRIFFITHS, Alison. (2002). Wondrous difference: cinema, anthropology & turn-of-the-century visual culture. Nova York: Columbia University Press.

GRIFFITHS, Alison. «To the World the World We Show: Early Travelogues as Filmed Ethnography», Film History, (2014), vol. 11, núm. 3. Bloomington: Indiana University Press.

BARBER, X. Theodore. «The Roots of Travel Cinema: John L. Stoddard, E. Burton Holmes and the Nineteenth-Century Illustrated Travel Lecture», Film History, (1993), vol. 5, núm. 1. Bloomington: Indiana University Press.

BOTTOMORE, Stephen. «Rediscovering Early Non-Fiction Film», Film History, (2019), vol. 13, núm. 2. Bloomington: Indiana University Press.

CENTENO MARTIN, Marcos. «Las grietas de la imagen: una mirada a la trastienda de las primeras representaciones cinematográficas del pueblo ainu (1897-1918)», Secuencias, (2014), núm. 40. Madrid.

CUARTEROLO, Andrea. «Entre la educación y el espectáculo. Viajes virtuales y discursos etno-geográficos en los primeros travelogues argentinos», Geograficidade, (2012), vol. 2, núm. Especial. Niterói, Rio de Janeiro: Universidade Federal Fluminense.


TAMBÉ ET POT INTERESSAR