Programar les pel·lícules de Peter Weiss (1918-1982) en un moment de gran entusiasme respecte a les pràctiques documentals pot resultar instructiu. Sobretot quan el to surrealista de la majoria dels seus experiments fílmics sembla anar a contrapèl d’una estètica empírica, de contacte immediat amb la realitat. No obstant això, la intenció de Peter Weiss als anys cinquanta girava al voltant de conciliar la tradició del cinema d’avantguarda amb l’observació de la nova societat sorgida arran de la Segona Guerra Mundial. De fet, acabarà sent el representant d’un sentit força expandit del documental. Les seves obres de teatre es guanyaran l’apel·latiu de «teatre documental». Així doncs, la producció teatral i literària que vindrà després d’aquella dècada dedicada al cinema donarà lloc a una obra el tret principal de la qual és una obsessiva duplicació de trets, fets, dades i frases extretes de la realitat. Qui hagi llegit La estética de la resistencia, la darrera novel·la que va escriure, sabrà de què parlem. Peter Weiss desborda la definició de la pràctica documental fins al punt que és impossible articular la síntesi del relat que tenim entre mans. Això, tot i que sona a fracàs, és el repte que representa l’estètica d’aquest autor, que va ser pintor, cineasta i escriptor.
El seu cinema està al bell mig d’aquest procés. És experimental perquè, vist retrospectivament, va significar una transició entre la pintura i la literatura. És el que en podríem dir un «cinema sacrificat» per poder resoldre les contradiccions que es viuen en el món de l’art i la intel·lectualitat de la guerra freda.
A Peter Weiss se’l coneix, sobretot, per la famosa obra de teatre sobre la Revolució Francesa, Marat/Sade (1965) i per La estética de la resistencia (1975-1979), la macronovel·la en tres parts que recorre el moviment obrer de l’Europa d’abans de la Segona Guerra Mundial. Weiss, però, molt influenciat per Luis Buñuel i Jean Vigo, també va produir estudis fílmics, documentals de curta durada i un llargmetratge de ficció. El 1952, quan va ingressar al Svensk Experimentfilmstudio, una cooperativa fundada per un petit grup d’artistes i intel·lectuals d’Estocolm, va començar a treballar amb els seus primers films de caràcter experimental, Estudis I-V, tot alternant-ho amb l’escriptura de la micronovel·la La sombra del cuerpo del cochero. La segona pel·lícula d’aquesta sèrie, Studie II (Al·lucinacions) es refereix en cadascuna de les seves seqüències a una sèrie paral·lela de dibuixos surrealistes; així mateix, el llargmetratge Hägringren (El desaparegut) (1959) es desenvolupa a partir d’una novel·la autoeditada pel mateix Peter Weiss, Dokument I. No obstant això, el cinema documental semblava oferir-li noves possibilitats, cosa que es nota quan escriu comentaris de Tierra sin pan, de Buñuel. De manera que el cinema surrealista experimental tindrà continuïtat amb la pràctica documental en treballs com Ansikten i skugga (Rostres a l’ombra) (1956) i Enligt lag (En nom de la llei) (1957).
Una entrevista amb Peter Weiss feta per Harun Farocki l’any 1979, després que es publiqués el tercer volum de La estética de la resistencia, prologa aquesta introducció al cinema d’aquest autor gairebé desconegut entre nosaltres. La conversació entre aquests dos autors exemplifica una transmissió d’interessos poc coneguda en el cinema experimental europeu, ja que l’herència de Peter Weiss va passar a un pla molt discret durant els anys vuitanta. Si ara el recuperem és perquè, una altra vegada, ens enfrontem a la necessitat d’articular la representació d’un món global que ens facilita l’accés a dades visuals d’aquí i d’allà, sense que tinguem clar com relacionar tanta informació. Per si serveix d’exemple, tot i que l’aclaparadora escala de les últimes obres de Peter Weiss sembla haver exigit una metodologia de recerca en equip, a la manera de Bertold Brecht, l’obra de Peter Weiss segueix essent el treball d’un individu que s’encara a un desafiament quantitatiu tot sol, com un pintor al seu estudi.
Andreas Wutz i Carles Guerra