Articles

L’autor-espectador i el relleu creador

Programa Xcèntric abril 2009

Participants
Juan Bufill

Què hi té a veure George Dunning (director de Yellow Submarine) amb el cinema estructural de Michael Snow? I les comèdies de Tati amb els drames i les tragèdies de Bresson? Hi ha fils invisibles i relacions no evidents que uneixen allò que pot semblar inconnex o radicalment diferent. Aquesta relació pot ser d’influència o de coincidència, o de totes dues coses alhora. El cinema d’Ozu és present en el d’Aki Kaurismäki i Chantal Akerman, de la mateixa manera que The River de Renoir i Rumer Godden és present a El sur d’Erice. Michael Snow és un artista pluridisciplinari, però possiblement passarà a la història de les arts per la seva aportació cinematogràfica: La Région centrale, Wavelength, Back and Forth. Doncs bé, Snow reconeix que si no hagués treballat per a Dunning, després no s’hauria implicat en la creació cinematogràfica com ho va fer. Tati i Bresson, per la seva banda, tenen en comú que són els primers exemples d’un cinema narratiu verdaderament sonor, capaç de compondre i expressar-se mitjançant els sons de la realitat. El seu cinema ensenya a escoltar el món, és un antídot contra l’explotació sensiblera i fàcil de la música en el cinema, ofensiva per la seva obvietat, i per això la seva visió és imprescindible per a qualsevol espectador que algun dia vulgui ser autor cinematogràfic. Precisament d’això estic parlant o parlaré: d’espectadors que podrien ser autors, de la transmissió del coneixement cinematogràfic, i del fet que hi ha contextos que permeten (o dificulten) donar i agafar el relleu creador.

A la taula rodona que va inaugurar l’actual temporada d’Xcèntric, José Luis Guerín va dir que es considerava abans espectador de cinema que director de cinema, i que ser director era conseqüència de ser espectador. Hi afegeixo que tampoc hi ha bons escriptors que no hagin estat bons lectors. No sé si som conscients que el context cultural pot ser molt decisiu en el sorgiment o no-sorgiment d’un cert cinema no convencional, ja sigui experimental, documental d’autor o d’avantguarda. En aquesta mateixa taula vaig recordar que el 1976, quan a la meva generació li tocava aprendre a fer pel·lícules, a Barcelona l’única cosa que s’assemblava a una escola de cinema era la programació de la filmoteca. Allí vam aprendre i ens vam conèixer els que després vam fer cinema, vídeo i fins i tot una televisió d’avantguarda que ara sembla impossible. L’auge del cinema experimental a Barcelona entre el 1975 i el 1980 (amb autors com Eugeni Bonet, Manuel Huerga, Eugènia Balcells, etc.) no es pot entendre sense les suculentes sessions de la filmoteca i també dels instituts americà i alemany. I Xcèntric (i en menor mesura el MACBA) està exercint una funció semblant en els anys que portem de segle XXI, i també és un punt de trobades entre autors de diferents generacions, que ja s’han traduït en col·laboracions artístiques i tècniques.

En el meu cas la cosa ha estat tan clara com això: jo no vaig tenir ganes de filmar durant els anys noranta. Vaig fer fotos, però no cinema. Aleshores no hi havia lloc per al cinema experimental, ni públic, ni ambient, ni res. Però quan vaig tornar a veure a Xcèntric algunes meravelles de Brakhage, Sharits i altres, em van venir unes ganes boges de tornar a filmar, i tal dit tal fet: hores de cinema experimental des de l’any 2001. Crec que el que m’ha passat a mi pot passar a altres. Veure bon cinema estimula el desig de fer bon cinema. És difícil veure Walden de Jonas Mekas o L’home de la càmera de Dziga Vertov i no posar-se a filmar amb entusiasme.

Juan Bufill


TAMBÉ ET POT INTERESSAR