… la gran nit igualitària del cinema, més veritable que la veritable nit, més encantadora, més consoladora que totes les veritables nits, la nit escollida, oberta a tothom, oferta a tothom, més generosa, més dispensadora de bones accions que totes les institucions de caritat i que totes les esglésies…
He coincidit diverses vegades al cinema Doré amb una dona cega, o quasi cega. El 2020, després de. La guia un pastor alemany negre. L’última vegada, el gos va començar a protestar en un moment donat de la pel·lícula (jo també hauria protestat, la veritat) i la dona cega o quasi cega va acabar sortint de la sala, per no molestar la resta. No deu ser fàcil, no cal dir-ho. Per què no es va estimar més de veure les pel·lícules que hem vist a poques butaques de distància l’una de l’altra, amb les mascaretes posades, a casa? Eren pel·lícules famoses, de ben segur disponibles en streaming. Quin misteri. Evidentment, no intentaré treure’n l’entrellat.
Cada setmana, durant sis anys, em vaig dedicar a organitzar nits artificials, més o menys democràticament. Més o menys col·lectivament. A Johnny Guitar la Vienna demana a en Sam, un dels treballadors del seu saloon, que pengi un fanal a la porta. En Sam creu que amb el mal temps que fa no hi anirà ningú. A fora se sent com xiula el vent. La Vienna replica: «I si ve algú, com ens trobarà? Penja un fanal». Les finestres de la sala on projectàvem eren a peu de carrer i s’il·luminaven tots els dimarts. Quantes vegades ens devem haver aturat davant d’una finestra il·luminada amb fred, angoixa d’inquilina, melancolia o curiositat, amb ganes d’entrar i sense poder-ho fer. Al cineclub del CSOA La Morada hi podia entrar tothom. I els dimarts, un dia fins llavors insignificant, es van significar de sobte per a moltes persones.
CSOA per Centre Social Okupat Autogestionat. Mai no es va cobrar entrada i mai no es van pagar drets d’exhibició. La majoria de les còpies eren pirates. Vam celebrar i vam donar a conèixer, vam compartir fins on vam poder els dons de la pirateria. A Su Friedrich li va fer una il·lusió esbojarrada. El J. L. G. que no és Godard hi va posar pegues d’una manera cortesa. La llegenda viva del cinema espanyol va lamentar un dia, quan ja havia passat temps, que la seva obra s’hagués projectat en un miserable DVD. A un cineasta francès el vam preestrenar sense voler. Però en general es tractava de pel·lícules o cineastes mortes, de treure-les de les fosses comunes o dels mausoleus. La rutina-ritual de «compartir tot el que sigui possible» va implicar, per exemple: fabricar diverses pantalles, aconseguir diversos aparells, escalfar la sala a l’hivern i refredar-la a l’estiu, netejar vàters, participar en les assemblees del centre social i encarregar-se de les mil tasques derivades, subtitular còpies de dalt a baix (traducció i sincronització), escriure textos per fer invitacions a les sessions.
Com que tothom hi tenia la porta oberta, tothom podia programar. Projectàvem, conversàvem durant hores (les cadires en rotllana) i relacionàvem les nostres propostes per a la sessió següent amb la pel·lícula que acabàvem de veure, segons els desitjos, les alegries, les ires, les urgències, les raons que hagués provocat, perquè es tractava de l’únic objecte en comú i per tal que els bagatges de cadascú tinguessin menys pes. Les propostes es defensaven, en triàvem una per consens i el defensor de la pel·lícula triada es comprometia a presentar-la a La Morada i a escriure i enviar la invitació. Aquest mètode era la singularitat més gran del cineclub, i era un mètode de treball. Treball apassionat, com la construcció de barricades. No sempre funcionava bé. De fet, sovint funcionava malament. Quan funcionava bé tinc la impressió que ens regalàvem mútuament l’ocasió d’estetitzar la vida, d’esdevenir una mica artistes en l’esforç de donar forma a les nostres percepcions i que les altres poguessin gaudir-ne, utilitzar-les, portar-les encara més lluny. Gràcies al cineclub, benaurat invent, vaig aprendre a confiar en la meva pròpia intel·ligència, alhora que comprovava fins a quin punt és impròpia la nostra pròpia intel·ligència: de vegades, altres persones eren capaces de precisar o completar el que jo pensava i deia sense saber del tot el que estava dient i expressava en un balbuceig. Jo pensava de veres i perquè pensava de veres no sabia del tot el que estava dient, però algunes de les persones que m’escoltaven, perquè m’escoltaven, sí que ho sabien. Aquest fenomen té dos o tres noms: màgia, pensament plural, intel·ligència col·lectiva (en la seva accepció 15M).
Es menysprea el cinema quan es titlla de simple distracció des del minut u, i no queda mai del tot clar de què ens distreu exactament. I si ens distragués de nosaltres mateixes, d’allò que donem per fet de nosaltres mateixes? I si ens permetés, al capdavall, prestar atenció a altres coses, relacionar-nos en igualtat amb altres coses, recordar que el món no és només casa nostra? El mètode del cineclub solia funcionar malament quan no aconseguíem distreure’ns d’allò que donem per fet etc. i encerclàvem les pel·lícules ideològicament, o sociològicament, i les perdíem (tal qual) de vista. Quan no deixàvem que les pel·lícules ens afectessin, quan negàvem que les imatges i els sons poguessin oferir res als nostres caps plens de discursos, a la nostra sensibilitat —les males pel·lícules, per cert, que no ens permeten relacionar-nos en igualtat amb el que mostren, que ens col·loquen per sobre o per sota, tampoc hi ajudaven. Quan convertíem en dogmes ja aplicables a tots els casos les anàlisis concretes que ens havien fet felices en sessions anteriors, felices de comprendre. Quan no desespecialitzàvem (perdó) l’argot especialitzat i llançàvem amb tones de complaença un «fordià» o «rivettià» a la conversa sense assenyalar per on bufava en la pel·lícula la brisa fordiana o rivettiana, sense descriure què feia que fos així i suposant un acord universal al voltant de John Ford, Jacques Rivette i els seus múltiples procediments...
L’equilibri fràgil entre gent-que-passava-per-allà, persones sense llar, migrants, veïnes, col·legues, intel·lectuals d’esquerra, poetes, rastaflautes, iaioflautes i cinèfiles o professionals de la professió, és a dir l’equilibri entre assistència desinteressada i interessada, es va ressentir després de la mudança forçosa a La Ingobernable. Del centre social de barri al centre social «metropolità», del carreró de Chamberí al passeig del Prado, de la sala a peu de carrer a la sala a la tercera planta d’un edifici monumental i en disputa mediàtica constant, les condicions de possibilitat del cineclub van canviar. No havia nascut amb vocació de club cinèfil, ni amb la pretensió de crear una comunitat d’afins. Ni per estimar el cinema ni per estimar qui el freqüentava, sinó per apreciar-ne la companyia, com d’extraordinàriament lliure arribava a ser el temps en la seva companyia.
L’amor no necessita propaganda. S’esdevé per defecte, com el gregarisme o el networking. A nosaltres potser sí que ens facin falta espais, infraestructures públiques (públiques de plaça pública) per apreciar la companyia de les pel·lícules i d’altres espectadores. Espais on no confonguem els timbres que sonen a la pantalla amb el timbre de casa nostra, on trobar-nos amb la gent de l’atzar i no de la necessitat (família & feina) i en els quals cultivar una disposició a l’amistat, una musiqueta inter pares. A contrapuntíssim de la nova normalitat. Organitzar nits artificials consistia a assegurar (assegurar de biga que assegura) les condicions per tal que un treball estètic i polític entre desconegudes fos possible, per tal que qualsevol pogués aparèixer, del no-res, sense res, sense estar obligada a pertànyer a cap grup, i formar part.
Miriam Martín
La fotografia estenopeica que encapçala el text la va fer Alejandro Fernández durant una sessió del cineclub de La Morada.
Les frases en cursiva les va escriure Marguerite Duras, a Un barrage contre le Pacifique.
Per a Samuel Hidalgo.
