Obscuritads és un col·lectiu format per tres cineastes (Scott Barley, Mikel Guillen i Sebastian Wiedemann) i un curador (Miquel Escudero Diéguez). Els mètodes que empren en el seu treball són molt diferents però els uneix la radicalitat de les seves intencions: el seu desig es centra a fer visible allò invisible.
Cap d'ells resideix a la mateixa ciutat. Les xarxes socials van permetre que els seus camins es creuessin i s'unissin per començar a caminar junts en la mateixa direcció.
Tots tres cineastes roden en digital perquè, com molt bé explica Scott en el seu text The Digital Eye of the Night, d'aquesta manera podran arribar a comprendre i capturar el veritable límit que separa la llum de la foscor. Treballen amb equips molt reduïts o en solitud absoluta perquè ho consideren imprescindible per a posicionar-se davant d'allò que volen filmar. El compromís d'aquests cineastes no és només cinematogràfic, també és una manera de situar-se al món.
Les pel·lícules que constitueixen aquesta sessió guarden una íntima relació amb la idea de travessia, sempre amb la possibilitat de navegar cap a nosaltres mateixos. El viatge enlloc. Potser aquesta sessió ens permeti també endinsar-nos en la nostra pròpia foscor.
I arribar a veure.
«A mesura que avanço en la meva recerca, començo a trobar-me amb l'espectre, l'encant, els encants del digital es troben en allò que la càmera, limitada, no pot veure, en tot allò que no pot documentar amb precisió. La foscor, el que no pot registrar passa davant de l'ull de la càmera. Davant d'un llindar tan impenetrable, la càmera digital es veu obligada a «endevinar» o a «inventar» (a falta d'una paraules més idònia) el simulacre d'allò que ha estat dissenyada per a crear. L'entropia de les dades augmenta (...) Per a mi, aquesta propietat de la càmera digital és única. És una finestra a l'invisible, similar a quan la nostra percepció humana s'enfronta a l'ull de la nit (...) Quan el cor de la nit ens subjecta, el món que coneixem ens abandona. En aquest abandó ens rendim. Tornem a ser nens de nou. Curiosos i oberts, un nen a la nit. El conegut torna a ser-nos desconegut. Els nostres sentits accepten enfonsar-se en un mar que no podem comprendre. Ens endinsem, cada vegada més profund. La foscor empeny els nostres ulls i ens trobem davant d'una piscina negra, cada vegada més profunda i llunyana, cap a les infinites textures de la foscor. Aquí, més enllà dels boscos, entre horitzó i horitzó, el món roman suspès. Un no-lloc, en el que som presos del nostre propi cinema. L'interior i l'exterior es troben. En aquest llindar, on la llum no entra a l'ull, no hi ha llum que ens impedeixi endinsar-nos en la nostra imaginació (...) Passa una nova ombra i, lentament, es revela una nova riba. Un nou món s'obre a un nou ull. Ara sí que estem completament dins. Fins i tot aquí estem més oberts que mai. Aquí no hi ha llum i, però, veiem. Potser no veiem des de davant, però sí des de dins. Totes les coses prenen una nova dimensió i passem a veure-ho tot d'una manera diferent: amb bellesa i amb vitalitat. Tot és nou».
Scott Barley, fragment d'el text inèdit The Digital Eye of the Night (en anglès en l'original).
«El que ens impedeix veure és l'excés de llum humana. Hem de passar per un estat de Obscuritads per poder veure realment. Jan Svankmajer ens ho recorda: «per veure, hem de tancar els ulls».
Obscuritads és una manera de tancar els ulls, és una manera d'entrar en «l'altra nit», la mateixa que ens descrivia Maurice Blanchot. Aquesta nit és il·localitzable i, a el mateix temps, és el que permet que pugui existir, en paraules de Hollis Frampton, una pel·lícula infinita. Potser les nostres pel·lícules siguin habitants d'una comunitat anònima que promou la creació d'aquesta pel·lícula infinita. El món és un meta-cinema i nosaltres tenim la mateixa memòria genètica que les imatges, tots dos pertanyem a la mateixa regne. Aquesta projecció ens convida a tancar els ulls, a recordar i a reclamar aquesta memòria genètica. És una invitació a entrar a «una altra nit», la mateixa que respira entre els intersticis de les nostres pel·lícules. Però no es tracta només d'això: les nostres pel·lícules no es reconeixen entre elles, només comparteixen el mateix secret amb «l'altra nit». Compartim un camí desconegut i indescriptible l'objectiu final és conservar els gestos anònims que permeten la supervivència de les tonalitats de l'món (...)».
Sebastian Wiedemann, fragment d'un text inèdit (en anglès en l'original). Llegit per Miquel Escudero Diéguez a la Générale de París el 27 de juliol de 2018, el dia de la primera presentació internacional de Obscuritads.
Miquel Escudero Diéguez
