El cineasta xilè Jaime Barrios arribà el 1963 a Nova York per estudiar a la School of Visual Arts. Ben aviat començà a freqüentar l’escena experimental, que se solapava amb l’underground novaiorquès, i a establir una relació estreta amb la Young Filmakers Foundation (YFF) on desenvoluparia el seu activisme mediàtic. La YFF, creada pel professor d’art Rodger Larson juntament amb Barrios i el filantrop novaiorquès Lynne Hofer, era una fundació comunitària dedicada als joves de Nova York, que els ensenyava a filmar en 16 mm. Després imitada per tot el país com a part del programa nacional War on Poverty [Guerra contra la Pobresa], els tallers de cinema de Nova York van servir d’esbós per un moviment efímer però efervescent.
Hi ha una relació complexa entre la mirada, l’autoria i les polítiques visuals en els materials conservats a l’arxiu de la YFF, incloent-hi les diverses obres dels estudiants de l’època, una varietat de materials promocionals de l’YFF i dos manuals publicats per Larson el 1967 i el 1968. Així i tot, possiblement la complexitat de les polítiques visuals de YFF no es troba enlloc millor copsada que a la peça Film Club (1968) de Jamie Barrios. Documental de vint-i-tres minuts dirigit per Barrios i produït per Larson, Film Club s’estrenà el 1968 amb l’objectiu de promocionar les activitats de la YFF. Ara conservada a la Reserve Film and Video Collection de la New York Public Library for the Performing Arts (NYPL) i a la New York Film-Makers’ Cooperative, en el moment de produir-se, la pel·lícula va ser recolzada de forma privada per la Fundació Helena Rubinstein i de forma pública pel New York State Council for the Arts. A més de pel·lícula per a la captació d’alumnes, Film Club es projectà tant al Robert Flaherty Film Seminar com al nounat New York Film Festival (NYFF), tot i que eludí l’aposta del NYFF pel cinema d’autor o d’avantguarda, així com el compromís del Robert Flaherty Film Seminar amb el cinema directe durant els anys seixanta, o la seva fascinació creixent per l'autoreflexió documental explícitament anunciada a finals de la dècada.
En certa manera, Film Club comparteix la natura procedimental dels documentals xilens dels anys seixanta i l’estètica desenvolupista dominant en les arts visuals porto-riquenyes de postguerra i, de forma més general, en tota la producció visual. Tanmateix, per molt que comparteixi els principis de la Great Society [Gran Societat], un altre conjunt de programes socials impulsats pel govern, al documental de Barrios no trobem cap aposta programàtica pel didacticisme o pels processos nacionals de formació del subjecte col·lectiu que els crítics generalment han associat amb aquestes tradicions. Film Club s’inscriu així en un llinatge de documentals híbrids, alhora que esculpeix les seves relacions pròpies amb l’autoria, la narrativa fílmica i l’autodeterminació de la representació.
Film Club està estructurada per una sèrie de preses entre bastidors de produccions d’estudiants (la majoria acompanyant a peces musicals), entrevistes a membres de l’equip administratiu (Larson i Hofer inclosos) i tres entrevistes a estudiants. Malgrat que, per les connotacions de la primera persona del gènere del diari, sigui descrita com un «diari d’un professor de cinema» al catàleg de 1971 Movies From Youth Film Distribution Center, la textura del muntatge i les perspectives de càmera de Film Club generen una sensació d’una visió col·lectiva, composta i no jeràrquica que oscil·la entre Barrios i els estudiants de cinema, i que es veu accentuada per les freqüents aparicions del propi Barrios. Tot i que la visió, l’ull i la mirada hagin estat durant molt de temps metàfores i filtres a través dels quals s’entén el cinema i una política més àmplia de la imatge, aquestes metàfores visuals omplen amb particular insistència el material discursiu i visual que rodeja Film Club. La pel·lícula constitueix així una exploració polifònica de les polítiques de l’audiència i la representació. A mesura que el documental entreteixeix un laberint d’apostes simbòliques i variables, que van des de les entitats de finançament, l’impuls de la comunitat i els valors de la Guerra contra la Pobresa de l’era de Lyndon Johnson, els estudiants retratats a Film Club reinscriuen la seva visió pròpia del jo a través d’una matriu complexa de relacions visuals, performatives i retòriques. La subjectivació que es produeix en aquesta operació frustra qualsevol classe de narrativa identitària alliberadora que s’articuli de manera directa. Al mateix temps, la naturalesa incerta de l’autoria del film, la declaració d’intencions i l’arxivament de la pel·lícula dificulten la seva ubicació en els marcs canònics, el que en darrera instància obre la possibilitat de nous horitzons crítics i espectatorials pel documental. Aquí, les relacions i exigències morals i visuals es reconfiguren, permetent la reconsideració de les expectatives tradicionalment dipositades en les subjectivitats i els cànons diaspòrics.
La recepció crítica (o la seva manca) respecte a Film Club, Jaime Barrios i els estudiants de cinema que, en molts sentits, comparteixen l’autoria de la pel·lícula, està relacionada amb una varietat de factors que van des de la lògica restrictiva dels circuits de festivals fins als protocols imperants dels cànons cinematogràfics. Potser la millor prova d’això sigui que les primeres projeccions de Film Club als anys seixanta a festivals com el New York Film Festival o el Robert Flaherty Film Seminar, van ser seguides d’un llarg silenci que es va prolongar fins a la dècada dels 2000. Els darrers cinc anys, la visibilitat del treball de Barrios i els estudiants de cinema de l’YFF ha crescut exponencialment. L’obra experimental de Barrios dels anys seixanta i els seus films militants dels anys vuitanta en resposta a la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990) al seu país natal, han estat examinats recentment en una sèrie d’estudis pioners, com ara els de Julio Ramos, José Miguel Palacios i Sebastián Figueroa. La Young Filmakers Foundation també ha estat objecte d’investigacions notables per part d’Elena Rossi-Snook, Lauren Tilton i Noelle Griffis. Aquests estudis, junt a la contribució de les meves pròpies investigacions, proporcionen valuosíssimes perspectives des d’on contemplar la constel·lació Barrios,. Aquest incipient i alhora creixent interès crític manifesta que la recepció d’un artista i un moviment pot experimentar un horitzó de canvis amb el pas del temps a través dels ulls d’una nova generació d’espectadors.
Jessica Gordon-Burroughs
[Aquest text és un fragment adaptat de l’article publicat originalment com: Jessica Gordon-Burroughs «Desviant la vista enrere: Film Club (1968), de Jaime Barrios» Discourse, 42.3 (Tardor 2020): pàg. 281-304.]
Font: Entrevista realitzada per Jessica Gordon-Burroughs al cineasta Tony Joseph, director de Superbug. 21 d'october de 2022. Imatges de Tony Joseph c. 1973 fetes pel fotògraf Alfonso Barrios (1936-2023), cortesia de Mary Harrison. Vídeo-muntatge de Michael Jacobsohn.