Articles

Cinema-museu. Exposar la projecció – projectar l’exposició

Programa Xcèntric març - abril 2010

Com que les permutes entre el cinema i el museu ja són velles, és difícil pensar que al principi les sales fosques i les parets il·luminades de l’espai expositiu eren llocs totalment oposats. El sistema de producció industrial i la difusió massiva que caracteritza el cinema topava amb els valors de culte i unicitat del museu. El temps ha diluït algunes diferències i ha fet convergir els dos espais. Això no tan sols s’ha donat en la transposició del model cinematogràfic al context de l’art, sinó també en la projecció de l’antic espai del museu en el cinema.

Reprenguem molt breument alguns elements de la complexa història d’aquesta permuta amb l’excusa de traçar-ne la genealogia. Des de la seva arribada, el cinema va suposar, a més d’un profund canvi en la percepció, una sacsejada en el model artístic tradicional i en les seves formes expositives, ja que va transformar el seu valor ritual i auràtic en exhibició pública. Les galeries i els museus, espais reservats fins aleshores a les imatges estàtiques, van passar a integrar objectes en moviment, com els experiments cinètics de Marcel Duchamp o les escultures de Lászlo Moholy-Nagy. En canvi, tant dins com fora de les sales de cinema es va començar a replantejar la noció de projecció. A partir de mitjan anys cinquanta, a França, el cinema lletrista, amb els seus intents de destruir la pantalla tradicional, va transformar la representació cinematogràfica en un combinat teatral. Poc després va sorgir un conjunt de pràctiques fílmiques experimentals que van atacar sistemàticament les convencions del mitjà i van expandir la seva pantalla més enllà dels límits de les sales. Les accions de Ken Jacobs, Valie Export i Peter Weibel o els nous espais de projecció creats per Stan Vanderbeek i Jeffrey Shaw en són un bon exemple. Al mateix temps, el moviment Fluxus va fer que els artistes agafessin el mitjà cinematogràfic per a les seves creacions i exposessin els seus vídeos i les seves pel·lícules directament als museus i les galeries; el cinema fet per cineastes no ha aconseguit la mateixa acollida en aquests espais fins molts anys després. Encara que comparteixen mitjà i espais expositius, sembla com si les històries del cinema dels cineastes i les dels artistes s’hagin desenvolupat d’esquena. Però la seva trobada és innegable: les instal·lacions de vídeo, les projeccions de pel·lícules o altres accions de cinema expandit són avui una presència evident a molts museus, galeries i altres esdeveniments artístics, alhora que es comença també a projectar vídeo i cinema fets per artistes a les sales de cinema. Les accions dels anys setanta de Marcel Broodthaers en què feia convergir el cinema amb la institució museística ja eren una mostra d’aquesta trobada.

La introducció de la imatge en moviment als museus ha fet canviar el paper de l’espectador, els límits de la pantalla i fins i tot el mateix espai expositiu. Moltes vegades aquesta forma de presentació ha allunyat el cinema del seu format i espai social de projecció, i altres ha transformat els museus i les galeries en el seu contrari: en sales fosques. D’altra banda, les filmoteques, en considerar el cel·luloide com un material que exigeix una modalitat determinada de presentació i conservació, han integrat els valors d’aura i unicitat de l’antic museu al seu espai. El contagi ha arribat a tal punt que anar al cinema sembla haver-se convertit en una visita al museu i una visita al museu sembla haver-se convertit en anar al cinema. Això s’entendria literalment si l’exposició projectada fos Una visita al Louvre (2004) de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, pel·lícula que ens mostra l’espai expositiu a través de les paraules de Cézanne i de la incapacitat del pla per enquadrar el marc de la pintura, i si la projecció exposada en un museu fos Paradise Institute (2001) de Janet Cardiff i Georges Bures Miller, instal·lació que simula un auditori de cinema i juga amb la percepció i la il·lusió de l’espectador. Ambdós treballs esbossen en pla i contraplà un nou espai que resulta de les permutes entre els dos àmbits: el cinema-museu.

 

Celeste Araújo


TAMBÉ ET POT INTERESSAR