Asparagus dibuixa una sèrie d’espais que donen vida a la subjectivitat femenina: una dona sense rostre es mou en un món d’imatges. Això suggereix la falta d’una essència d’allò femení i ressalta, al seu lloc, una sèrie d’assaigs per a la vida en femení.
El film comença en un interior que arrossega el pes de l’espai tancat i privat de la dona victoriana. Conté el valor d’allò propi, l’«habitació pròpia» que reclamava Virginia Woolf, però tanca el personatge en un paradís aïllat del món, de caràcter masculí.
El punt de vista de la protagonista de la pel·lícula i el punt de vista del film són idèntics, es podria dir que hi ha una diègesi dins la qual es mou el personatge i, alhora, una extradiègesi en la qual ens movem com a espectadors, i ambdues són simul-tànies i paral·leles, una caixa dins una caixa –que apareix literalment al principi del film. La dona, des de casa seva, s’acosta a una casa de nines, habitada per una minidona amb una altra minicasa de nines, dins la qual habita una microdona...
En un deliri, la dona anònima i aïllada es converteix en flâneuse, i travessa sense rumb els espais de la vida urbana. El paisatge de l’inconscient ens proporciona símbols d’importància extraordinària. mentre la nostra flâneuse passeja abstreta, Pitt ens mostra un aparador ple d’armes, pistoles, es-copetes i bales. És això el que t’espera si decideixes sortir de casa? Són aquests els objectes del desig? Apareixen fal·lus de composició diversa: espàrrecs, plantes, xinxetes... que acaben a les mans, i boca, de la dona misteriosa. El sexe oral amb els diversos objectes d’un paisatge d’estètica psiquedèlica descriu el desig com quelcom literal i compulsiu, que no requereix una altra subjectivitat amb la qual relacionar-se, que té objectes com a objecte.
Aquí apareix el complex teorema del qual el film ens dóna només pistes: la dona es queda tancada a casa, aïllada, o viu un deliri a la seva travessia per l’espai públic de caràcter masculí on es venen armes com a joguines i on cal mamar-la sense parar o...
