Si Miquel Àngel hagués estat una dona nascuda a Baltimore a principis dels anys setanta sense mecenes influents, que hagués passat l’infantesa i adolescència a les muntanyes Apalalatxes per arribar a la vida adulta a Queens, i tot i així hagués aconseguit conservar la seva erudició i fervor creatiu, probablement hagués sigut Martha Colburn.
Martha Colburn és sens dubte, una de les més destacables veus dins el cinema experimental actual, però les seves pel.lícules són la conseqüència (i la causa) d’un procés d’alquimia amb les arts plàstiques, de poesia amb l’animació, de meticulosa artesania i d’immersió musical en carns pròpies. La seva creació és tan prolífica y provocativa com la de’n Mark E. Smith del grup The Fall, amb qui comparteix l’elegant vehemència de la sensibilitat post-punk. Fervorosa en l’estudi de la història, les guerres i les invasions (i com això configura el món) les peces que realitza són la festa de l’esllavissada d’occident.
Davant l’irrealitzable, existeixen murs de contenció, tangibles o simbòlics que refrenen allò que podria esquerdar les nostres cotidianeitats, però la Martha Colburn aconsegueix catalitzar sense frens moltes de les nostres fantasies impossibles a través de les seves pel.lícules. En certa manera, el seu cinema, seria com la pornografia a l’onanisme, però amb els conflictes universals.
Així, les seves animacions en 8mm i 16mm, espurnejants i àcides, concebudes probablement per a resoldre les seves pròpies posicions i qüestionaments en el món (característica germinal de l’art) transcedeixen l’artista i ens reuneixen a totes en un llóc que sacseja els nostres pilars com a civilització (a través de la seva mirada històrica) i de la nostra carn (a través de la riallada o el calfred)
Si l’art aconsegueix que ens sentim menys sols -ja ho va dir John Berger- llavors neix el consol, i és aquí ón la destresa “d’animar” d’aquesta autora sublima tots els significants; no només per a dotar de moviment coses inanimades, o preparar dibuixos en sèrie per a convertir-los en narració filmada, si no també d’allò que incita, o puja amunt els nostre ànim.
Les seves peces són crítiques contra el consumisme, la religió, la política i la violència. I els seus muntatges colorits i borbotejants, són laboriosos teatres animats abans de transformar-se en film. Els primers treballs que realitza, neixen de la troballa fortuïta d’uns quants rotllos de 16mm de pel.lícules educatives. L’autora els manipula manualment per convertir-los en una disbauxa de seqüències esquitxades d’iconografia pop, mentres juga amb les estructures, les textures, la velocitat (més ràpida que el batec d’un cor humà) i la música. A aquesta primera etapa corresponen treballs com Acrophobic Babies, First Film In X-Tro o Feature Presentation, perles lúdiques, lúcides i incendiàries a l’alçada de les connexions neuronals del més fervorós dadaista, tot i que amb una continuïtat narrativa o, millor dit, amb un fulgor visual en avenç del que no és possible apartar-se.
Progressivament va substituïnt el found footage per la creació de les seves pròpies escenificacions i actors a través de l’animació del collage amb diferents materials, i l’organització del seu set de rodatge passa a ser tirar-se a terra a pintar i tallar, i enfocar en acabat el resultat amb una càmera super8 directament. Així farà amb els caps de gat sobre pin-ups a Cats Amore (2001) o els ullals al damunt les alegres noies dels anuncis a Evil of Dracula (1997), tot i que tornarà al treball sobre material fílmic aliè cada cop que l’atzar l’afavoreixi amb la possibilitat, com a Skelehellavision (2002) en la que pinta sobre imatges pornogràfiques (sovint esquelets i flames) que va trobar a la brossa quan va tancar l’últim dels cinemes X de San Francisco que projectava en cel.luloide. A la peça, a més d’una repetició frenètica i la superposició de ninots fets per ella mateixa, trobem ja les mostres de la seva entrega obsessiva a l’obra: les ratlles dels esquelets ha estat esgarrapades a mà en cada fotograma.
Aixó, per tant, no és una excepció, sino el principi. En molts dels seus collages posteriors, crea capes, pintures i instal.lacions, i fabrica a mà tots els elements que anima i, quadre a quadre (stop motion) mou, no només l’acció principal si no cada petit element que la configura, obtenint com a resultat la formació d’històries dins de la història, que es belluguen a tota velocitat un cop editades, evocant una atmòsfera colorida i estrident que recorda als inferns que pintava El Bosco. A més, incorpora gravacions i actuacions en directe. La seva tècnica, doncs en animació de vidre multi-plà, seria una sort de manifestació física que mira de plasmar la literalitat de les seves idees i conceptes sobre l’art, també amb moltes capes de profunditat i lectura.
Com ja va manifestar Jan Svankmajer, un altre animador subversiu i transgressor en qui costa no pensar al revisar la filmografia de la Martha Colburn (malgrat les perceptibles diferències rítmiques) l’animació permet donar donar vida a l’impossible, encara quan sigui pertorbador o terrorífic. I en aquest cas, l’imaginari de l’artista li permet animar a rauxa violentes representacions que qüestionen els pilars de la societat occidental i barrejant actualitat política amb la cultura pop i la simbologia tradicional, ens porta a una revisió del passat recent, per criticar el present i potser aconseguir entendre tot el rockandroll que ens depararà el futur.
A Triumph of the Wild (2008), per exemple, aprofita la referència obvia al film de propaganda nazi que la Leni Riefenstahl va realitzar al 1935, per repassar en només deu minuts esdeveniments que abarquen més de quatre segles d’història americana. Una fascinant i copiosa tempesta d’imatges colorides mostren al ritme de sang, armes i piano desbocat, la circular i eterna subversió de rols entre caçadors i preses (animals i humans) en contraposició a la simetria propagandística patriòtica que utilitzava l’alemanya.
O a Myth Labs (2008) on veiem els primers europeus que arriben a Amèrica conduits per un Jesús amb ulls d’insecte que porta la metamfetamina dins la seva bíblia. Equiparant els creients amb els yonkis en la seva capacitat de sentir-se extremadament poderosos per tornar-se súbitament zombis. Per aconseguir-ho va muntar 600 peçes de capellans i camells i cinquanta fons pintats, alguns dels quals amb cinc capes de moviment i fins i tot dits articulats.
L’autora, per tant, treballa onze mesos per a obtenir onze minuts de metratge acabat. El procés s’inicia amb la selecció de materials i es diluieix amb la minuciosa cració de subjectes, objectes i accions escenificades, per a a finalitzar filmant sotmesa a la auto-disciplina d’un estoic tancament domèstic a les fosques i incomunicada (qualsevol samurai sentiria devoció) i amb aquest mètode sacrifica anualment el món exterior per regalar-nos un nou món imaginari.
Un cinema tant de guerrilla es fa amb un arma: la Canon Scoopic amb la que roda va ser disenyada per anar al camp de batalla i s’utilitzava a la guerra del Vietnam.
Però la seva militància no es limitava a aixó, la coherència desborda en cada acte: escull l’analògic a la era digital de la que es filla rebel, no només per impedir que les multinacionals tecnològiques l’arremetin de tendències, ni per posicionament estètic o economia, si no pel fet que no necessitar l’ordinador com a eina de feina poseeix a l’obra d’un ànima física com la que ella tracta de transmetre en allò que narra.
Tot és circular.
Exactament com a Metamorfoza (2013) que va ser estrenada amb l’acompanyament musical de l’Orquestra Filarmònica de Rotterdam i que comença amb una finestra sobrevolada de papallones. Després d’uns segons de plànol exterior de la casa, se’ns fica a donar voltes pel seu espai interior, esquitxat de guerra externa, en la que una nina surt a fóra de les parets per ficar-se dins la televisió, ón s’està desenvolupant una guerra que en part li és al.liena, però en la que es veu enroscada. Tot gira i tomba (com l’estaca) també de manera física, amb una imatge caleidoscòpica, i finalment, aquesta experiència converteix la protagonista en una papallona i el caos de la guerra es torna bellesa pura, tancant perfectament el cercle de la natura.
Actualment, les seves posades en escena acostumen a anar acompanyades de música experimental en viu (que escalfa es seu cor punk-rocker) i ella mateixa disposa de filtres de colors sobre els projectors, que vivifiquen i fan única la ja de per sí flamenjant experiència.
Un cor tan salvatge que es capaç d’introduïr-nos a matraca per la retina, en menys de dos minuts a personatges com Charlie Chaplin, Pee Wee Herman, Brooke Shields, C3PO, els Àngels de Charlie y Gadafi entre d’altres (Dolls Vs. Dictators, 2011) per a una instal.lació al Moving Image Museum, en la que per suposat les nines aniquilen amb els seus súper-poders un grapat de dictadors vius. I un cervell que fila tant prim com hilarant per re.adaptar el Màgic d’Oz (Meet me in Wichita, 2006) protagonitzat per Bin Laden. Amb aixó aconsegueix una alegoria que s’adapta als temps moderns: l’home de llauna és la indústria siderúrgica, el camí de rajoles grogues, el mercat bursàtil i l’espantaocells, els pagessos de l’orient mig. La seva intenció, que la té mainstream, és portar la política als menjadors de les cases, de la mateixa manera que el Màgic d’Oz va portar la fantasia a totes les llars. Llàstima que les televisions no siguin tan llestes com ella. Com per a realitzar la filmació no podia utilitzar a tots els personatges de l’original de Flemming sense ser demandada, va fotografiar a persones que s’havíen disfressat dels personatges de la pel.lícula a Hallowwen i els va utilitzar com els seus personatges. El resultat, només es pot veure en viu (ni tant sols en internet) per a pena de tants globus oculars i somriures domèstics.
Les seves primeres espurnes creatives vàren ser a través de l’escriptura. Aparentment els seus professors d’escola quedaven fascinats davant les seves aptituds literàries i imaginatives. També va tenir uan banda de punk, The Dramatics, amb la que va gravar sis discs i se’n va anar de gira per Europa. Va fer unas 5000 portades de vinil a mà, pintades una per una i amb iconografíes diferent. Ja a Nova York, va treballar en un caberet pel que es passejaven tota mena de talents locals i segons sembla, un temps abans, encara a les muntanyes s’havia inventat un espectacle al que li deia Farmshows (shows de granja) que bàsicament consistia en fer pomposa l’exhibició de qualsevol atifell camperol, des d’un tractor magnífic fins a un carbassó gegant. També ha donat tallers d’animació per tot el món, ha realitzat videoclips per a bandes i artistes com Deerhoof, Laura Ortman, Rita Braga o el propi Felix Kubin. Ha contribuït fins i tot, en l’animació del documental The Devil and Daniel Johnston i actualment és representada per la James Cohan Gallery (que també representa a Bill Viola). Tot i aixi, va passar moltíssims anys de la seva trajectoria artística treballant en tota mena de feines precaries com aplegar arbres de nadal, contabilitzar ciclistes per l’estat de Maryland, netejar cases d’avis que li explicàven les seves històries de guerra, o fer decorats per festes de rics. Bàsicament tot el que pogués proporcionar-li uns dòlars a canvi d’uns quants dolors d’ànima.
Si Martha Colburn no ha beneït la volta de la capella Sixtina amb les seves magnes pintures de poesia sàdica humana, animal i geogràfica, és només perquè aquesta obra, porta més de cinc segles acabada i ella només mira endevant, malgrat que els deus del punk que ens emana cridessin que no hi ha futur, des d’un passat que ella cavalca.
Marta Bassols
