Fins a 200 rostres transiten per la pantalla al costat d’altres retrats d’animals, indrets i gestos. Encara que el títol anuncia caigudes, els rostres fugaços apareixen i desapareixen com espurnes en panoràmiques o tràvelings irònicament ascendents. La pel·lícula juga amb una poètica formal i sintètica, un protagonisme col·lectiu i abstracte, un muntatge rítmic i l’ús enginyós de la lent capgirada. Situada a la meitat de les seves cinc dècades de professió, Falling Lessons (1991) reuneix els elements essencials de l’estil personal de Halpern: economia de recursos i llibertat expressiva del llenguatge cinematogràfic. Aquí indaga en el misteri del retrat personal i espacial, en el potencial hipnòtic de la mirada, com a The Glance (1972) i The Unowned Luxuries #3 (2020). La banda sonora reverbera sobre la disposició fugaç de la imatge, fent rima amb els objectes o subjectes filmats. Aquests «rampells» o «rapsòdies» lumínics, en paraules de l’autora, ressonen amb les seves obres silents Peach Landscape (1973) o Filament (The Hands) (1975). L’element mínim cobra llum gràcies al domini de la mecànica del cinema.
Falling Lessons, Amy Halpern, 1992, 16 mm, 64’.
Projecció en 16 mm.
Còpia procedent de Light Cone.
