Un salt enrere de cinc mil anys. Així va descriure Joris Ivens l’escena d’Ana en què un etnòleg relaciona els costums de Trás-os-Montes amb els de l’antiga Mesopotàmia. És una mirada interior a un territori on els habitants són dipòsits geològics i on als paisatges, filmats com si fossin ciutats, no sembla que hi hagi res d’anònim: com va escriure Serge Daney, cada arbre, cada camí, cada pedra podria tenir el seu propi nom. Les aigües de l’Eufrates corren pel Duero.
Cant a una terra, dues dones, un nom, una llengua; somnis precisos i malsons transposats durant el dia. Ana es va realitzar durant tres estacions i cinc anys. L’exigència amb què els cineastes van treballar la dialèctica entre les imatges i els sons els va portar a trobar una gran proximitat sonora, primitiva (foc, vent, torrent), a oposar les matèries (llana, seda, llet, llum) i a concebre els plans com unitats autònomes, vinculats per mitjà de correspondències entre formes, matèries o teixits en un muntatge que relaciona les dimensions temporals, espacials, cromàtiques, afectives.
Ana, António Reis i Margarida Cordeiro, 1982, Portugal, 35 mm, 114 min
