«Petit à petit no és una pel·lícula ni blanca ni negra», afirmava Rouch, sinó una faula amb aires d’investigació, en què la veritat sorgeix de la ficció i la fantasia. Damouré, amb els seus jocs entre personatge i persona, amb el seu poder d’espontaneïtat, recorda les màscares de la Commedia dell’Arte. Com la resta de personatges, operadors de ficció (Lam, Illo, Ariane, Safi, Philippe, Moustaphe...), la seva identitat és desconcertant. La garantia de la durada dels cossos és la seva matèria i la seva memòria.
Jacques Rivette explicava que l’impuls d’Out 1 va sorgir de la projecció de nou hores de rushes de Petit à petit. La versió llarga de la pel·lícula, que veurem en aquesta sessió, consisteix, com a Out 1, en una arquitectura mòbil de relacions, on prolifera un complex precís de personatges i una xarxa de correspondències entre mons diferents —el famós programa de les geografies de debò a partir de les topografies falses, de la comunicació de llocs llunyans pròxims en la cinematografia, cap als quals són propulsats els personatges—, o més aviat entre els seus reflexos.
Maneres irracionals de pensament, contradiccions imprevistes en el programa, preses en lloc de plans, seqüències en què sembla que no hi ha talls i en què el temps, viu, directe, es transforma en durada, es converteix en espai desplegat, habitable. Com aquella història sobre la desaparició dels dinosaures evocada per Serge Daney: «Eren tan grans i enormement llargs que, quan els atacaven, en el temps que l’influx nerviós trigava a arribar al seu cervell diminut, ja els havien devorat. Una mort indolora».
Petit à petit, Jean Rouch, 1969, 16 mm, 230 min (tercera part, La imaginació al poder, 80 min)
Projecció en digital
