Un gelat filmat a 4 fps que es fon en cinc minuts; un retrat de l’Olivia’s Place, local actualment demolit: els primers treballs d’Andersen, preocupats per l’irrecuperable, ens pregunten “quan?” i, sobretot, “on?”. Fisher, per la seva banda, es recolza en les regles mecàniques que li proporciona el seu material, una construcció que li permet que algú faci i digui coses no dictades per un altre. En aquest cas, la pregunta seria: “qui?”. Els llocs/decorats, els figurants/personatges, l’actor/cineasta, l’anticipació/retenció, l’estructura/planificació, la continuïtat que cristal·litza entre les estampes en una seqüència... Per què continuem fent servir aquests conceptes fins i tot quan tots ells han quedat reduïts als seus elements essencials? En les últimes pel·lícules de Lertxundi, entre els zig-zags, la mera successió de fotogrames i plans ens recorda que el cinema no és més que un gran espai esfèric en el qual les imatges i els sons són els personatges principals.
Amb la presència de Laida Lertxundi.
Laida Lertxundi:
The Room Called Heaven, 2012, 11 min; Utskor: Either/Or, 2013, 8 min; We Had the Experience but Missed the Meaning, 2014, 8 min; Vivir para vivir, 2015, 11 min; 025 Sunset Red, 2016, 14 min.
Thom Andersen:
Act without Words, 1964, 6 min; Melting, 1965, 6 min; Olivia’s Place, 1966/74, 6 min.
Morgan Fisher:
Documentary Footage, 1968, 11 min; Production Footage, 1971, 10 min; The Director and his Actor Look at Footage Showing Preparations for an Unmade Film, 1968, 15 min.
Projecció en 16 mm excepte Utskor: Either/Or (video).
