"Key West es troba prop de l'extrem més meridional de Florida, no gaire lluny de Key Largo. Al contrari que Key Largo (John Huston, EEUU 1948), Key West no necessita els gàngsters per fer aparèixer aquest paradís a la terra com una il·lusió. Anant uns 50 anys enrere, ens basta de tornar a connectar amb aquelles imatges que -cadascuna per si sola- representaven una visió nostàlgica d'aquest paradís: imatges de cotxes que com barques solquen la carretera, de noies a la platja en bikini, surfistes cavalcant les onades. Una lliçó moral? Potser sí. Però per davant s'imposa una altra pregunta: per què aquestes imatges encara desperten tanta fascinació quan la majoria ja fa temps que han sucumbit als raonaments del sentit comú? Per què aquestes imatges nostàlgiques, minvades de potència però encara efectives, apareixen entre estratègies d'alienació, la superposició i la mescla de diverses imatges, l'obstrucció parcial de les palmeres que passen al primer pla, la intrusió de sons mecànics en l'harmonia de la música del gènere? Què tenen a veure exactament les imatges dels cotxes, la platja i els surfistes sota el sol de Florida amb la promesa de la llibertat? Segons Walter Benjamin, és el fet que aquesta promesa no s'ha arribat a complir mai. Aquestes imatges ens retornen com fragments d'un somni que -atès que encara no s'ha convertit en realitat- s'acosta bastant a allò que seria un trauma. En aquest sentit, Key West mostra clarament el preu que s'ha de pagar pels somnis que es fonamenten en imatges. "Fins i tot fa 40 anys, un cap de setmana als "Keys" era tota una experiència sensual i una manera d'escapar-se de la vida laboral, en aquest cas de Miami. Ens podíem apartar de la vida quotidiana amb l'ajuda d'una planxa de surf: en un aïllament pacífic, a la recerca de la pròpia identitat, ens podem trobar a nosaltres mateixos submergint-nos en l'aigua fresca o jaient sota els càlids raigs del sol" (T. Aigelsreiter)
