Fins a la retrospectiva organitzada per UCLA Film & Television Archive el 2011 titulada «L.A. Rebellion: Creating a New Black Cinema», les obres englobades en Los Angeles School of Black Filmmakers, moviment pioner dels anys setanta de joves africans i afroamericans a UCLA, amb prou feines si les coneixien quatre entesos mal comptats. Passing Through, la segona pel·lícula de Larry Clark, s’havia convertit en una fita del cinema afroamericà i el seu director en un membre destacat del grup que l’acadèmic Clyde Taylor rebatejaria com a L.A. Rebellion. La importància donada a la forma i a l’experiència de visionat del material original va dur Clark a descartar la distribució en VHS als noranta després d’una exitosa exhibició en sales independents. La que el crític francès Raphaël Basan (Libération, 1985) definiria com «l’única pel·lícula de jazz de la història» es perdria en l’oblit malgrat rebre el premi especial del jurat a Locarno després que s’estrenés al Filmex de Los Angeles el 1977 i circulés per festivals.
La pel·lícula va veure la llum a finals d’una dècada en què es van començar a definir les regles de producció, distribució i estètica audiovisuals afroamericanes que avui podem reconèixer. Les revoltes de Watts (1965), en resposta a la segregació urbana i la violència policial, i la forta oposició a la guerra del Vietnam van provocar l’aparició de L.A. Rebellion. El moviment estava constituït per homes i dones clau en la tradició radical negra, com ara Julie Dash, Charles Burnett, Zeinabu Irene Davis, Haile Gerima, Billy Woodberry i Jamaa Fanaka. El compromís polític, el treball col·laboratiu, l’experimentació amb la forma i l’oposició al cinema de Hollywood serien un model als anys vuitanta al Regne Unit per a grups com Black Audio Film Collective, Film and Video Collective y Ceddo Film and Video Workshop, dels quals formaven part artistes com John Akomfrah, Isaac Julien i Trevor Mathison. El grup de Los Angeles va sorgir al campus d’UCLA per donar resposta a les demandes de les comunitats de color a la ciutat sota la tutela d’Elyseo J. Taylor, l’únic professor negre a l’Escola de Teatre, Cinema i Televisió a UCLA, al qual s’uniria el 1974 Teshome Gabriel, teòric destacat del Tercer Cinema, d’origen etíop. Aquests joves realitzadors es van formar entre seminaris dedicats a Frantz Fanon, Aimé Césaire i W. E. B. Du Bois, projeccions d’obres seminals del Tercer Cinema llatinoamericà, del neorealisme italià i del film-art europeu, i les primeres obres d’Ousmane Sembène i Djibril Diop Mambéty. Mentre els Panteres Negres acaparaven portades de diaris i minuts de televisió, Larry Clark presentaria la seva tesi de graduació As Above, So Below (1973) en un programa innovador amb una estètica negra nova que fugia tant del cinema comercial de Hollywood com del cinema d’autor europeu.
Als setanta va explotar el fenomen Blaxploitation. Dos títols donarien el 1971 el tret de sortida: Shaft, de Gordon Parks, i Sweet Sweetback’s Baadasssss Song, de Melvin Van Peebles, fenòmens mediàtics sense precedents en la creació d’imatges, narratives i públics afroamericans. Paral·lelament, en aquells anys es van consolidar canals negres de TV, va néixer un cinema polític d’oposició i experimental independent a Nova York, es va ficcionalitzar la vida negra urbana com a entreteniment popular i es van produir una sèrie de pel·lícules de gènere que rescaten figures o fets històrics per tal d’inspirar reflexions sobre temes contemporanis. Totes aquestes tendències tenen continuadors al segle xxi en directors que es mouen entre gèneres, plataformes i missatges, com ara Ryan Coogler, Ava DuVernay y Barry Jenkins.
De família de músics —el seu oncle era el pianista de jazz Sonny Clark—, Larry Clark va ser un dels càmeres de Wattstax (Mel Stuart, 1973) —el Woodstock negre—, un documental sobre el megaconcert patrocinat per Stax Records amb artistes de jazz, R&B, funk, blues, soul i gòspel per commemorar el 1972 el setè aniversari de les revoltes de Watts. Presentat per Jesse Jackson, amb monòlegs d’un jove Richard Pryor i actuacions musicals de Rufus Thomas, The Staples Singers, Eddie Floyd i Isaac Hayes com a plat fort, seria una experiència clau per al jove Clark, que va rodar As Above, So Below de manera contemporània. Radicalment polítics, els seus 52 minuts en 16 mm examinen la resistència negra a l’estat de setge imposat a Los Angeles després de les revoltes. La història del jove Jita-Hadi, veterà de la Marina, ens submergeix en la seva presa de consciència quan torna a casa, mentre s’estableixen connexions en la distància amb la pel·lícula Soleil Ô (1970), del maurità Med Hondo.
Produïda de manera independent, amb el suport de la comunitat i un pressupost reduït, Passing Through narra les peripècies d’Eddie Warmack, músic de jazz que acaba de sortir de la presó, on complia condemna per haver matat un gàngster blanc. Clark torna a donar el paper protagonista a Nathaniel Taylor, conegut com Rollo Lawson a la famosa sitcom Sanford and Son (NBC, 1972-1977). Amb la concepció del jazz com l’expressió més alta de la cultura afroamericana i una visió global de la lluita i la resistència des de l’època de l’esclavatge fins a l’actualitat, Warmack es llança a la recerca del seu mentor, el llegendari músic de jazz Poppa Harris. Qui li havia ensenyat els components místics del jazz en la infantesa, ara l’ajudarà a trobar la motivació perduda per seguir lluitant contra l’explotació dels artistes negres a càrrec de la indústria musical blanca.
La professora Tina Camp proposa l’exercici contraintuïtiu d’«escoltar les imatges», en què defensa la centralitat del so i les seves tensions amb la imatge com a característica de la producció radical negra i la seva recuperació de l’arxiu, amb exemples destacats en el cinema com ara West Indies (1979), de Med Hondo, i Sankofa (1993), de Haile Gerima. En aquest treball de presentació d’històries desconegudes i composició de bandes sonores experimentals se situa Passing Through, amb la pretensió de replicar en el cinema una estètica negra que ja existia en el jazz. Evitant la narració lineal i acumulant trames a la manera de narratives orals africanes, Larry Clark parteix del collage, el cubisme i el jazz, amb la seva improvisació i les seves superimposicions, marcant transicions i connexions inesperades. En aquesta meditació sobre la naturalesa de la memòria sorgeixen fragments de temps que perduren com cicatrius de la història negra. El moviment constant que el títol implica al·ludeix a l’encreuament d’històries i temporalitats i del mateix desplaçament del protagonista per la ciutat, que recorda el trànsit d’Anta i Mory a Touki Bouki (1973), un clàssic del cinema avantguardista africà del senegalès Djibril Diop Mambéty.
Set minuts d’un concert de jazz serveixen de pròleg, en un homenatge brillant a la música i els seus creadors en un palimpsest de blancs, blaus i vermells superposats, seguit d’una fosa en blau. Segons el director, per trobar l’ambient es van imposar dos elements visuals: els vinils de jazz i els clubs petits, on amb l’abric de la intimitat i la privacitat escoltava jazz sota una il·luminació blavosa. Potser Sketches of Spain (1960), de Miles Davis, fos la base de l’escena següent, amb la figura del protagonista de perfil tocant el saxo sota els molls de Los Angeles. Una onada (comprada de l’estoc no utilitzat d’Els deu manaments) i la música provoquen la transició abrupta al passat. A Passing Through Clark manté l’estructura clàssica en tres actes, però descarta la narració tradicional per transmetre el caràcter d’improvisació del jazz a través de salts endavant i enrere, de moviments de càmera lliures, de barreja d’imatges d’arxiu amb escenes reconstruïdes (revoltes de la presó novaiorquesa d’Attica el 1971, fotos fixes de líders revolucionaris negres). La banda sonora del film, composta per Horace Tapscott i interpretada per la Pan-Afrikan Peoples Arkestra (P.A.P.A. o The Ark), remet a l’exercici creatiu comunitari, ja que l’orquestra —en actiu— va ser fundada per Tapscott el 1961 en resposta a la desigualtat racial del moment.
No hi ha altres films sobre jazz que siguin estructuralment jazzístics, amb l’excepció d’Ornette: Made in America (1985), de Shirley Clarke, qui parteix de les cúpules geodèsiques de Buckminster Fuller, aquelles formes geomètriques que van inspirar el saxofonista Coleman, figura essencial del free-jazz, en la seva teoria musical harmolòdica.
Quatre dècades després de la seva estrena, Passing Through ressona amb força en la població de l’afrodiàspora. Amb el moviment Black Lives Matters, les lluites de representació en la indústria audiovisual mainstream i els debats sobre el rol de les imatges en la recuperació de la memòria i els arxius enterrats com a teló de fons, el film és un exemple de resistència múltiple en el qual es poden reflectir noves generacions per reavaluar el seu paper en la història.
Beatriz Leal Riesco
