El Petit Gran Poblet és petit.
Només té un carrer, anomenat carrer Llarg.
Diuen que si camines pel carrer en una direcció, veuràs com surt el sol.
I si camines en l’altra direcció, veuràs com es pon.
Karpopotnik (Matjaž Ivanišin, 2013)
Alienats i no alineats
Iugoslàvia. Finals dels seixanta, inicis dels setanta. Josip Broz, Tito, havia engegat a passeig l’altre Josip ja feia temps (1948). Una decisió, singular i impertèrrita, que havia situat l’estat iugoslau en una òrbita nova, el posteriorment anomenat «moviment dels països no alineats», o també «tercera via» (1961). El país avançava desvinculat de la imposició soviètica sense ser absorbit per Occident, amb un sistema econòmic híbrid entre el marxisme i el liberalisme. Una extravagància valenta amb certa improvisació i experimentació política.
Aquesta estranya dualitat, que funcionava relativament bé i que alguns sectors de la ciutadania avui dia troben a faltar, també es trobava en la gestió de la complexitat nacional; una dualitat també coneguda com a estratègia «del pal i la pastanaga». Quan una de les regions va parir un tsunami de protestes, nascut a l’estela de la Primavera de Praga i del Maig del 68 (Primavera de Croàcia, 1971), el règim el va reprimir de manera implacable, com va fer sempre amb tota dissidència. Poc després, però, el mateix estat autoritari va reescriure la Constitució (1974) i va aprovar bona part de les demandes d’aquells estudiants, nacionalistes i intel·lectuals que havien sortit a protestar. En definitiva, l’estat es va descentralitzar més i les regions van guanyar autonomia i autogestió. Qui mantenia en forma la columna vertebral de la nació per articular tants equilibris era, d’una banda, la figura carismàtica de Tito i, de l’altra, la solemnitat de l’exèrcit, hereu de l’èpica victòria local a la Segona Guerra Mundial. Cinema, literatura, noticiaris, còmics i propaganda, entre altres òrgans del sistema, es van encarregar de conservar viva la flama ideològica fins que tot va cremar.
Une jeunesse yougoslave
A principis dels cinquanta la versatilitat de país també es reflectia en el cinema. Per la via oficial, es produïen pel·lícules nacionals mainstream d’estètica i credo socialista. Pel camí aperturista, es permetia la distribució de pel·lícules occidentals en sales comercials. I, com a tercer sender, es van establir els primers cineclubs aficionats «sota els auspicis de la Narodna tehnika (‘tecnologia de poble’), una política pensada per il·lustrar tècnicament els treballadors a través de clubs amateurs».[1] Encara no hi havia escoles de cinema i aquest racó sufragat per l’estat per al desenvolupament cultural es convertiria en el brou de cultiu d’un moviment potent. Al voltant de cineclubs modestos escampats pel territori (Ljubljana, Zagreb, Split, Novi Sad, Belgrad i altres ciutats) es forjaria la generació que una dècada després lideraria el nou cinema iugoslau, també anomenat Onada Negra.
Els clients assidus dels cineclubs van començar a realitzar pel·lícules, sobretot curtmetratges. Van crear trobades, competicions i premis, i van generar un impuls creatiu estimulant. Es van bolcar en les avantguardes, la investigació del llenguatge i l’estètica, i també van tocar temàtiques controvertides. Segons la comissària Anna Janevski, «podríem dividir les seves pel·lícules en dues categories, encara que estan entroncades. La primera són pel·lícules que tenien per objectiu mostrar el costat fosc del país, que el govern presentava com a perfecte. Els realitzadors són els qui estarien més connectats professionalment amb el cinema posterior de l’Onada Negra (negra perquè volia mostrar aquest costat “fosc”), i són els qui van tenir problemes amb la censura. L’altra categoria estava més vinculada a les arts: les seves pel·lícules es concentren en el procés cinematogràfic, en el mitjà, un treball amb la matèria sense necessitat d’explicar històries. No van tenir problemes amb la censura i, més enllà de les sales de cinema, també van estar relacionats amb les galeries d’art, on bona part van acabar fent la seva carrera professional».[2]
Aquesta jeunesse yougoslave, fills de la guerra, llavor dels partisans i de diverses repressions, no es va quedar en silenci davant les cotilles del sistema. La branca que va tirar cap a la producció de llargmetratges es va posar a explicar històries i va començar a tocar els nassos abordant temàtiques de tendència subversiva i a plasmar punts de vista no oficials. El que s’havia treballat i compartit als cineclubs va donar fruits: aquells joves van acabar sent una «onada» i entre ells van brillar noms com els de Živojin Pavlović, Aleksandar Petrović, Lordan Zafranović, Želimir Žilnik i Dušan Makavejev, entre d’altres.
La senda de Karpo
En els darrers anys, bussejant en la pre-Onada Negra, en aquest modest però nombrós i potent moviment de cineclubs d’aquest estat peculiar, s’ha rescatat un tresor: els curtmetratges de Karpo Godina. Amb el pas del temps el seu nom va quedar ocult com a realitzador, per dos motius: primer, perquè va forjar la seva reputació sobretot com a director de fotografia, i va arribar a ser considerat un dels millors del país i a ser altament sol·licitat. I segon, perquè el govern va començar a picar la cresta a l’Onada Negra, restringint les seves llibertats o impossibilitant les seves produccions ja ben entrats els anys setanta. En alguns casos, una persecució que els va obligar a anar-se’n a l’estranger per poder seguir en la indústria del cinema, cosa que va desmantellar bona part d’aquest molest moviment.
Els curtmetratges de Godina s’han anat recuperant lentament. Des de fa cosa d’una dècada, arran d’investigacions i d’alguna insòlita edició en DVD, els seus films d’inicis dels setanta, filmats en color, es van revitalitzar. Va valer la pena treure’ls a la llum perquè el seu foc, diversió, subversió, disbauxa, creativitat, bellesa, burla, improvisació, bogeria i genialitat no han perdut vida cinquanta anys després. Posteriorment, el 2015, va aparèixer una altra part dels seus treballs. El programador i investigador eslovè Jurij Meden va treure de l’anonimat diversos curts dels anys seixanta que estaven desapareguts. Així és com es van restaurar aquestes peces, rodades en blanc i negre, on predomina una recerca estètica i experimental, camins oposats als cànons oficials de l’època. Són d’interès per comprendre més la seva obra i també el període dels cineclubs. Per arrodonir la recuperació d’aquest autor, el cineasta eslovè Matjaž Ivanišin va gestar el 2013 el poètic documental Karpopotnik (que traduït ve a ser En la senda de Karpo), un viatge per la Vojvodina actual a partir de bobines que Godina havia filmat viatjant per aquesta terra, fragments d’un film inconclús i oblidat.
Si tenen res en comú tots aquests curtmetratges de Godina és que estan plens de música, element que porta el pes narratiu. Com en tot període dictatorial, exposar les coses d’una manera directa era complicat, per això els significats no sempre són clars i poden donar peu a interpretacions diverses. Aquesta manera de fer permet parlar en metàfores, insinuar les idees entre línies. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo i li vaig preguntar sobre alguna peça enigmàtica. Tot i que no em va respondre, va deixar dues petites pistes per interpretar-les: «Els significats no els explico, que l’espectador en faci les seves pròpies lectures. Això sí, has de situar-te en l’època i el lloc i també saber que eren els temps de l’LSD».
PD: Sobre la programació
Avui l’Onada Negra és un moviment una mica oblidat, fins i tot entre els cinèfils, però de tant en tant apareix alguna programació que indaga aquest passat. Sense anar gaire lluny, el MACBA va aprofundir en els treballs dels cineclubs («No podem prometre que farem res més que experimentar», 2011) i el mateix Xcèntric va dedicar una sessió molt singular al cineclub de Split («Les arrels de l’avantguarda iugoslava», 2019). En l’àmbit internacional, fa poc es va dedicar una retrospectiva completa a Želimir Žilnik (DocLisboa, 2015, que posteriorment va viatjar per diversos festivals internacionals). I no gaire més. Ara que s’han celebrat els 25 i 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín i s’està revisant tot el període socialista a Europa de l’Est, potser és el moment propici per a una retrospectiva a fons. Permetria ponderar la importància d’aquest cinema i valorar-ne l’impacte en els règims socialistes, així com —sempre el més delicat— contrastar com han suportat el pas del temps aquests films.
Miquel Martí Freixas
[1] Miodrag Miša Milošević, «La época de los cineclubs. Cine y video alternativo en Yugoslavia», a Blogs&Docs, novembre de 2011.
[2] Ibídem.
