Meshes of the Afternoon, Maya Deren, 1943. Estats Units. 14’
Maya Deren va ser cineasta, ballarina, coreògrafa i estudiosa dels rituals vudú a Haití. Va saber plasmar aquella màgia a la seva primera pel·lícula, que és alhora la més famosa, Meshes of the Afternoon, on explora a través del somni i un paisatge oníric, la vida d'una dona. L'experimentació formal, la seva ambigüitat i les imatges properes al moviment surrealista i la psicoanàlisi han fet que aquesta pel·lícula sigui icona del primer cinema experimental i referent per a molts directors futurs. Realitzada en col·laboració amb el fotògraf Alexander Hammid, la música és del japonès Teiji Ito que també s'avança a la seva època amb un score d'experimentació sonora i avant-garde.
Begone dull care, Evelyn Lambart, 1949. Estats Units. 8’
Evelyn Lambart va ser amb Mary Ellen Bute pionera en el cinema d'animació. Va treballar amb Norman McLaren en diverses pel·lícules, aquesta que ens ateny va ser premiada a la Berlinale de l'any 1951. Ens trobem davant d'una fantasia en colors on tots dos van utilitzar la tècnica de pintar sobre cel·luloide o de ratllar directament la pel·lícula. L'obra està connectada amb la pintura expressionista abstracta de l'època i es va narrant al ritme intens d'un bugui-bugui interpretat al piano pel Trio jazzista d'Oscar Peterson.
Peyote Queen, Storm de Hirsch, 1965. Estats Units. 9’
Storm de Hirsch va ser una pionera del cinema underground, destacant també com a poeta en el vibrant Nova York dels anys seixanta. Peyote Queen forma amb Divinations i Shaman la trilogia The Colour of Ritual, the Colour of Thought, dedicada a la representació fílmica dels estats alterats de consciència. Una pel·lícula que es mou a tota velocitat al ritme de percussions africanes i derives psicodèliques per mitjà d'un footage salvatge d'imatges i sons.
My Name is Oona, Gunvor Nelson, 1969. Estats Units. 9’
Gunvor Nelson filma la seva pròpia filla en un elogi a la dona a través de la reinterpretació de la mitologia nòrdica històricament interrelacionada amb la natura i la màgia. Una successió d'imatges en contrastat blanc i negre, contínuament sobreexposades, que es creuen amb el loop sonor compost pel músic Steve Reich. La repetició en bucle de la frase que dona el títol, «My name is Oona», accelera el ritme fins a límits hipnòtics i propers al trance. Amb el pas del temps les pel·lícules d'aquesta cineasta s'han convertit en referent del feminisme.
Dresden Dynamo, Lis Rhodes, 1971. Regne Unit. 5’
Lis Rhodes és una de les cineastes més importants dins del cinema experimental i amb perspectiva de gènere. Va incorporar text i veu al seu cinema, donant així un missatge d'igualtat cap al masclisme sistèmic. Dresden Dynamo és cinema sense càmera. Les imatges es van treballar directament sobre el suport de 16 mm, i alhora el so que sentim el produeixen aquestes mateixes marques d'una manera sinestèsica. El que veiem és el que escoltem, alterant la nostra percepció dels sentits. Aquesta tècnica, molt utilitzada al cinema experimental des de les avantguardes, connecta amb els materials originals i la fisicitat del propi cel·luloide.
Asparagus, Suzan Pitt. 1979. Estats Units. 18’
Asparagus és una pel·lícula molt esbojarrada realitzada en plena psicodèlia americana, molt influïda pels sintetitzadors modulars i el free-jazz, compost per la seva banda sonora per Richard Teitelbaum. L'animadora, cineasta i pintora, Suzan Pitt va estar quatre anys capficada en aquest projecte, que resulta un viatge al·lucinogen per a l'espectador. Una pel·lícula d'animació que es distancia dels dibuixos infantils, encara que jugui amb elements semblants com la utilització de colors brillants, les flors o una casa de nines que funciona com una matrioska russa pel personatge de la protagonista. Una metàfora delirant de la mestressa de casa nord-americana passada per una batedora de desig i destrucció.
Mutiny, Abigail Child, 1982. Estats Units. 9’
Mutiny pertany a aquelles pràctiques de cinema feminista i horitzontal allunyades de les pel·lícules més comercials pel que fa a la realització i producció, on les amigues de la cineasta es converteixen en col·laboradores de la pròpia pel·lícula. Child s'uneix a la violinista Polly Bradfield, la coreògrafa Sally Silvers i la cantant Shelley Hirsch per portar-la a cap. Formalment, es tracta d'un dels millors exemples de cinema de muntatge o found footage de l'autora, perquè tot està editat de manera expressiva i amb un gran sentit de l'humor, sense perdre per això gens de capacitat crítica.
Syntagma, Valie Export, 1984. Àustria. 17’
Valie Export va ser una de les artistes fonamentals de la segona meitat del segle XX i un dels exponents més brillants de la primera onada de feminismes que es va produir amb la irrupció de l'art conceptual a finals dels anys seixanta. La seva pràctica arrenca al situacionisme vienès, realitzat per homes, a qui ella comença a criticar i s'hi posiciona en contra pel masclisme intrínsec de la gran majoria de les seves accions. És llavors quan evoluciona cap a la realització i documentació audiovisual d'una sèrie de performances de guerrilla en espais públics on posa el cos en pro de la revolució feminista. Una veu en off llegeix una cita del llibre del psiquiatre Laing sobre la bogeria en el món modern. Per visibilitzar l'esquizofrènia, l'artista inclou pantalles partides, imatges reflectides i efectes mirall. A la banda sonora, col·labora amb el compositor Hans Hartel donant lloc a un score disruptiu i hipnòtic que juga amb elements retrofuturistes amplificant el missatge de bogeria.
My tears are dry, Laida Lertxundi, 2009. Estats Units. 4’
My tears are dry és el títol d'una cançó soul de Hoagy Lands. Una jove ajaguda al llit la reprodueix de manera interrompuda des del seu radiocasset, mentre una altra noia experimenta amb la seva guitarra. Finalment, quan un raig de sol il·lumina el rostre de la jove, sentim la cançó sense talls i una panoràmica ens condueix fins a un esplendorós cel blau de Califòrnia en un clar homenatge a la pel·lícula All my life de Bruce Baille. El cinema de Lertxundi està basat en l'autoficció, en una connexió directa amb l'espectador, on la intimitat queda al descobert i la denominada quarta paret del cinema convencional es difumina. Durant tota la seva trajectòria ha mostrat els diferents dispositius amb què es construeix tradicionalment una pel·lícula, diluint fronteres i incloent en les seves propostes amigues, territoris i espais que habita, preocupacions, sensacions i nombroses referències literàries i musicals.
LYLS: Let Your Light Shine, Jodie Mack, 2013. Estats Units. 3’
En la línia de treball d'animadores pioneres com Lis Rhodes, s'hi situen les pel·lícules de la nord-americana Jodie Mack, que combina aquí estructures i formes geomètriques abstractes en forma d'assaig musical i estroboscòpic. Un desfet d'energia cinètica per tots els sentits condensat en tot just tres minuts. Jodie Mack treballa amb material fílmic manipulant el so òptic de manera totalment artesanal.
Un Sourire, Aurora Gasull, 2016. Espanya. 7’
La producció més recent d'aquesta llista resulta també la més innovadora del catàleg sempre en work in progress de l'Xcèntric. L'artista catalana Aurora Gasull és animadora, ex-violoncel·lista i investigadora. Per realitzar les seves pel·lícules, parteix del so harmònic des d'on comença a imaginar i a generar imatges abstractes. A Un Sourire Gasull se submergeix en el llenguatge sinestèsic del compositor i ornitòleg francès Olivier Messiaen, enamorat del color instrumental per anar al seu compàs utilitzant tons radiants i formes geomètriques.
