“Fent Lacrima Christi m’he adonat que porto a les venes dues línies de sang oposades”. En lloc de personatges, a Lacrima Christi reconeixem les formes de l’acció, la fixació, la dissolució, la multiplicació i la projecció de l’alquímia; en comptes del Sant Grial, Teo Hernández evoca el cosmos per mitjà d’unes perles, unes copes, unes flors, unes espelmes, unes lupes o una bola de vidre. Aquí, tot moviment és el resultat d’una embriaguesa. Quan la pel·lícula es revela com una membrana entre el cos i els somnis, el cinema esdevé una pantalla translúcida. El muntatge acaricia o devora. La imatge ha travessat el mirall.
Teo Hernández afirmava que Crist va ser l’última divinitat del món antic i la primera del modern. Prenent la càmera com el seu segon ull, filmava serrant les dents, contraient els músculs i recolzant-se en un sol peu. Aquest estat de tensió s’assembla als impulsos nerviosos. El ritme del seu cinema solar és el de la sang que corria pel seu cos. Si cada tall és un mirall, si la pantalla és el lloc on es graven els gestos, aleshores, de l’anamorfosi a l’anamnesi, per què aquest últim reducte d’una història hauria de ser alguna cosa més que una petita molècula de pols?
Lacrima Christi, Teo Hernández, 1978-1979, 127 min. Projecció en 16 mm.
