Vaig començar a programar pel·lícules experimentals per a infants a principis de la pandèmia i del primer confinament, a la primavera del 2020 a Berlín. Com molta gent, sobretot del món de l'art i de la cultura, estava molt angoixada perquè la major part dels projectes en què treballava des de feia mesos es van anul·lar, vaig perdre de manera brutal els ingressos, no tenia cap perspectiva a curt i mitjà termini i m'havia de responsabilitzar a temps complet de la meva família, vaig haver d'escolaritzar a casa durant moltes setmanes els meus dos fills de 3 i 7 anys.
Tot i que no podia influir en la situació, podia treballar per generar energia a partir del context. Amb el Walter, el fill gran, de seguida vam tenir la idea de fer una pel·lícula el mes de març, Korridor (2020, 1’ 16”) que va consistir a filmar un estenedor al nostre passadís sense finestres, jugant amb la llum i enllaçant les imatges amb música que componíem. Va ser la nostra primera col·laboració. La pel·lícula es va incloure en un programa Fluxus de Re:Voir, que Mathilde Bila havia engegat per internet, i això va servir d'empenta perquè comencés a circular. L'animadora Giulia Palombino, responsable del taller d'animació 2D Cool Marbles Stuff en què participava Walter a l'escola primària, ens va engrescar molt i ens va donar molt suport i aquest fet ens va il·lusionar enormement.
Com a conseqüència de la pel·lícula, de la difusió i de l'acollida inicial, vaig començar a mostrar al Walter una pel·lícula experimental per dia, després de les classes diàries que fèiem a casa. A partir d'aquestes pel·lícules i seguint els consells del Walter vaig començar a organitzar una playlist a YouTube per compartir aquest material amb la gent de Neukölln, el barri on vivim. En aquells moments no parlava massa bé alemany i trobava que tenia molt de sentit compartir pel·lícules sense diàleg perquè em permetia d'implicar-me en el barri fent circular materials que trobava interessants amb les altres famílies, i que podien servir per tallar els bucles de vídeos hipnòtics que de vegades absorbeixen els infants.
Aquesta playlist, anomenada Experiment 120, abraçava 120 anys de pel·lícules experimentals, des de Meliès fins a vídeos gràfics animats, passant per Norman McLaren, Len Lye i Sesame Street. Va tenir una bona rebuda i va circular per nombrosos països, protagonitzant articles al Brasil, Hongria, Romania, Bèlgica i la Xina. Gràcies al suport de Collectif Jeune Cinéma i al seu administrador del moment, Théo Deliyannis, aquesta iniciativa es va poder transformar ràpidament i vam crear programes de temàtiques diverses centrats en la música, els jocs, l'aigua, els retrats, les vacances, els transports i vam treballar amb institucions i estructures associades en diferents països, com el CAPC, Le Lieu Unique, el Centre Pompidou de Metz a França, el festival Borealis a Bergen o la Film-Maker's Cooperative de Nova York, tant per internet com presencialment.
Aquest marc va afavorir que sorgís una programació que, en realitat, és l'única que em veuria mai amb cor d'organitzar. De fet, els llargmetratges em fan perdre la paciència i les anomenades construccions de ficció m'exasperen perquè manipulen i orienten les emocions. Tinc una relació molt complicada amb el cinema, puc dir que fins i tot és inexistent: soc hipersensible i m'afecten molt els treballs amb què tinc contacte, i les pel·lícules que responen a un cert format, sovint m'impacten massa. De la mateixa manera, no soc capaç de mirar sèries. Treballar a partir de formats molt curts, experimentals, em permet d'estar en contacte amb nombroses formes de manera «segura», i d'apreciar tota la bellesa de les possibilitats que m'ofereix el suport audiovisual en les seves dimensions visuals, sonores, gràfiques, seqüencials, mentre em mantinc dins d'una durada que em permet un contacte que no es grava necessàriament com una inscripció.
Aquesta relació dirigeix la meva programació: en un moment on els algoritmes i les consultes compulsives conformen en moltes famílies els nous horitzons audiovisuals per als infants, com es poden presentar múltiples formes que sembren possibilitats de fer, de ser, de veure i de projectar? Les formes experimentals audiovisuals, en un sentit ampli que inclouen tota mena de creacions originals, pròpies, singulars, constitueixen una reserva d'obertures cap a múltiples pràctiques, de la pintura a l'animació, de la creació digital a la música, que conviden a una escriptura de l'emoció i del que constitueix, almenys per un instant, el jo.
Les pel·lícules experimentals de formats molt curts, mostren que es poden fer pel·lícules sense guió, sense clímax, sense un enorme dispositiu de producció. Es poden fer pel·lícules amb telèfons, llapis i paper, fulls de calcar, moviments d'ordinador, càmeres de foto, llibres, imatges, elements naturals, objectes. Aquesta llibertat i aquesta possibilitat de tenir una pel·lícula acabada sense grans coneixements previs, és una possibilitat no només per a la persona que fa la pel·lícula, que se sent realitzada amb l'acte artístic, sinó també per als espectadors i espectadores que entren en contacte amb altres maneres de veure, de sentir, de viure i de donar forma.
Els meus programes són molt heterogenis i poden presentar alhora films originalment fets sobre pel·lícula, enregistraments d'obres i instal·lacions, vídeos d'artistes, vídeos de demostracions, films fets per infants, animació. Diverses persones han col·laborat amb els programes des de la seva creació, com la programadora de films d'animació Maria Pia Santillo, que ara el 2023 ha muntat Tondo, la seva estructura de curadoria i de distribució, també l'artista i curadora Marion Orel i la curadora Francesca Veneziano. A més, he tingut la sort de rebre els consells del realitzador i curador Théo Deliyannis, però també d'Ute Aurand, realitzadora i coprogramadora de Grosses Kino, Kleines Kino, el programa de films per a infants presentat per Arsenal des del 2016 a Berlín. El paper dels distribuïdors també és fonamental i col·laboro regularment amb distribuïdors com Circuit a Nova Zelanda i Collectif Jeune Cinéma a París, per exemple, però també amb altres fons i col·leccions. D'altra banda, sempre procuro que les realitzadores ocupin un espai preponderant als meus programes, fet que cada cop és més notable.
La durada de les pel·lícules varia generalment d'1 a 4 minuts i són totes sense diàleg. En aquest sentit, les condicions en què vaig crear el programa han estat crucials: viure en un barri multicultural sense conèixer bé la llengua local em va obligar a pensar directament el projecte en les seves dimensions transnacionals, sense barreres de llengua. Per aquesta raó, els crèdits inicials de la pel·lícula Boogie-Doodle de Norman McLaren, feta el 1940 i distribuïda el 1941 per l’Office national du film du Canada, també ha estat un element clau: presentant els crèdits de la pel·lícula en vuit idiomes sobre fons de sons sintètics i hipnòtics, aquests crèdits contribueixen al propòsit arquetípic de la pel·lícula, que pretenia ser universal. La incorporació el 2009 de l'obra de Norman McLaren al registre internacional «Mémoire du monde», llista de les col·leccions del patrimoni documental d’interès universal establerta per la Unesco, serà un dels èxits d'aquest projecte.
Aquesta dimensió universal m’interessa molt. Quina forma és capaç de circular en diferents països, amb diferents públics i aconseguir disparar l'avidesa de formes artístiques i culturals, i la creativitat? El film experimental m’interessa perquè no és aquí per distreure, sinó per transmetre una certa forma d'encís: encís per allò que és, encís per allò que s'hi revela, encís per tot el que es pot crear i transformar, encís per tot el que es pot fer per canviar el món i la visió que en tenim. Sovint dic que els programes de films experimentals, en general, són recomanables per a tothom. Amb cada programació, una idea –com un gra de pol·len– deixarà la seva marca en la memòria i donarà una nova direcció, una resposta, a alguna cosa que portem dins. Necessitem sorpreses, de bellesa. Els infants també. Això és el que vull compartir.
El 2023, la Gloria Vilches, responsable de l'Xcèntric, el cinema del CCCB, em va convidar a programar sobre dos temes concrets, la música i l’aigua, per al cicle Cinema 3/99 que es va inaugurar el 2022. La nostra col·laboració, com un ping-pong, és la que experimento i visc des que van néixer els meus programes: una publicació a la xarxa de diferents perles trobades, una lectura curatorial comuna i afinada, un veritable gust per a la transmissió, i una lectura oberta de les formes i de les coses a l'altura dels infants, aprofitant l’obertura feliç que suposa aquest període abans de l’adolescència. Perquè per mi, aquest període és el moment d'establir contactes i de proposar alternatives, d'oferir un espectre més ampli, a tot allò que normalment està pensat per als infants, amb formes meravelloses i sorprenents per a totes i tots, de 3, 7, 10 anys a 99 anys.
