A Agnès Varda li fascinaven el mar i Nantes, i explicava que “per viure només necessitava una càmera, un ordinador i un gat”. Diuen que els gats tenen set vides; ella en va tenir tres: la primera com a fotògrafa, la segona i més llarga, com a cineasta, la tercera com a “jove” artista visual. Des dels anys 50 no va deixar de reinventar i resignificar el món de les imatges amb un compromís i una passió inigualables. El seu treball ens convida a “voler veure”, però també a parar atenció i estimar la complexitat del món mitjançant una mirada insaciablement curiosa, reflexiva i tendra. Sempre va trobar formes alternatives d’habitar aquest món i, coherentment, va saber materialitzar-ne les seves impressions en formats no preestablerts, i amb un estil profundament personal.
Aquest curs demanaria nombroses sessions per abordar les mil i una cares d’Agnès Varda; però proposem tan sols algunes portes d’accés a uns quants temes recurrents que va forjar amb les seves petites mans: la subversió de les imatges de la maternitat, la fructífera relació entre la ficció i el documental, el diàleg entre l’atzar i l’escriptura més elaborada, el concepte d’autobiografia i la primera persona, i una petita aproximació a les pel·lícules realitzades a la seva Califòrnia.
Aquest curs s'emmarca en les activitats paral·leles a l'exposició del CCCB «Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar».
15.10.2024
Llums i ombres californianes. Garbiñe Ortega
Després de l’èxit d’Els paraigües de Cherbourg, el cineasta i marit d’Agnès Varda, Jacques Demy, va ser cridat per filmar a Los Angeles, Califòrnia. Varda el va acompanyar en la seva aventura americana i durant aquest temps, mentre “París bullia”, va filmar a la Costa Oest algunes de les pel·lícules més provocadores i peculiars de la seva filmografia: Uncle Yanco (1968), Black Panthers (1970), Lions Love (... and Lies) (1969) o Mur Murs (1981). L’última pel·lícula filmada a Los Angeles és Documenteur (1981), probablement una de les menys conegudes i més sorprenents de l’obra de Varda pels seus components autobiogràfics. En aquesta sessió, revisarem algunes d’aquestes pel·lícules d’una Califòrnia sense sol.
22.10.2024
Maternitats subversives. Katixa Agirre
Des del principi de la seva carrera, Agnès Varda es va animar a tractar un tema històricament marginat en tota esfera social i artística: el de la maternitat. I ho va fer com era propi en ella, des d’un lloc sorprenent, amb una perspectiva problemàtica i fins i tot subversiva. Tant que, quan es van estrenar, la crítica de l’època no va entendre la complexitat de pel·lícules com La felicitat (1965) o L’una canta, l’altra no (1977). Des de mares suïcides fins a dones que avorten sense remordiments, passant per mares que no dubten a tenir un afer amb un noi adolescent, les mares d’Agnès ens col·loquen sempre en una posició incòmoda, ja que les seves representacions maternals xoquen diametralment amb el mite matern, i parteixen d’emocions tan suposadament antimaternals com les ànsies de llibertat, el desig sexual i la ràbia feminista.
29.10.2024
L'atzar i l'elaboració. Inma Merino
Les pel·lícules d’Agnès Varda sovint es composen d’elements heterogenis, en part trobats atzarosament, però sotmesos a una elaboració que passa per una ordenació precisa a través del muntatge sense, tanmateix, donar una impressió de rigidesa, sinó de fluïdesa. D’altra banda, sensible a la realitat, amb els seus imprevistos, Varda també va elaborar moltes imatges que corresponen a la posada en escena de les seves fantasies. D’aquí, el seu cinema entre l’atzar i l’elaboració, el realisme i l’onirisme, la naturalitat i l’artifici, el document i la ficció. Aquestes dualitats poden trobar-se a tota l’obra cinematogràfica de Varda, però s’exemplificarà amb fragments de La Pointe Courte, L’Opéra-Mouffe, Cléo de 5 à 7, Documenteur, Les glaneurs et la glaneuse i Visages, villages.
05.11.2024
El muntatge i la performance en el cinema d’Agnès Varda. Diana Toucedo
En la filmografia d’Agnès Varda el joc, l’experimentació, la mutabilitat, la impredictibilitat i la realitat tàcita de la vida s’entrellacen per generar pel·lícules que evoquen i exciten la força performativa del cinema. Les seves obres emanen i generen pensament, paraula i acció que ens arriben des de la seva dimensió repetible, encara que sembla que la vida succeeix una sola vegada.
Varda ens ofereix la reflexió mitjançant el muntatge, què veiem i com ens miren quan estem entre les seves imatges, així el seu cinema ens torna a llançar la pregunta de com podem tornar a posar-nos en moviment, en tensió entre el passat-present i futur.
12.11.2024
"És com si jo filmés el teu autoretrat": trobades entre autobiografia i (auto)retrat en el cinema de no-ficció d'Agnès Varda. Paola Lagos Labbé
En aquesta sessió s’explorarà l’obra de no-ficció autorepresentacional que Agnès Varda va realitzar durant les dues últimes dècades de la seva vida, per analitzar les correspondències i tensions entre formes híbrides com l’assaig, l’autobiografia, el retrat i l’autoretrat. Sobretot a partir de l’ús de la càmera de vídeo digital que va inaugurar amb Les glaneurs et la glaneuse (Els espigoladors i l’espigoladora) (2000) —però amb clars antecedents en matèria de les relacions entre retrat i autoretrat que es remunten a Jane B. par Agnès V. (1988)—, la cineasta va performar una sèrie de relacions intersubjectives i trobades amb l’alteritat, un diàleg en què va desplegar un intercanvi de mirades: d’una banda, sobre si mateixa, sobre l’alteritat i sobre el cinema mateix; de l’altra, aquella que li torna quan s’emmiralla en una(es) altra(es) vida(es).
