Articles

Estratègies de desarmament, sobre les pel·lícules del Colectivo Cine Mujer

En el cinema mexicà de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta les pel·lícules del Colectivo Cine Mujer van aparèixer com un llampec capaç d’imaginar noves formes de fer cinema i intervenció política. No hi ha hagut cap moviment igual, ni abans ni després. En una època en què la representació de les dones estava a cavall del cinema «d’autor» i el cinema de ficheras que combinava l’espectacle nocturn i la comèdia eròtica, en la qual la idea del desig femení es forjava des de l’oposició entre santes i femmes fatales, les cineastes del Colectivo Cine Mujer van explorar l’opressió sistemàtica de les dones des d’una dimensió personal com la rutina d’una mestressa de casa, però també cultural, mèdica i judicial en recollir els testimonis de metges o directores de presidis per a treballadores sexuals. En línia amb les idees de la segona onada del feminisme, el que és personal és polític. Ho era aleshores i ho segueix sent ara.

Els interessos que van mobilitzar el Colectivo en els seus primers anys són dolorosament actuals: el mandat de la feminitat en un món marcat pel consum (¿Y si eres mujer?, 1977), la despenalització de l’avortament (Cosas de mujeres, 1975-1978), el reconeixement del treball domèstic (Vicios en la cocina, las papas silban, 1978), la violència sexual associada a la virilitat (Rompiendo el silencio, 1979) o l’estigma sobre el treball sexual (No es por gusto, 1981). Les cineastes del Colectivo van registrar l’organització política de diferents dones en diverses zones del país. D’Oaxaca a Tijuana, van filmar treballadores domèstiques, brodadores i empleades de fàbriques tèxtils, perquè per a elles la lluita de les dones sempre ha estat lligada a la lluita de classes.

En diàleg amb el seu temps, el Colectivo fundat per la mexicana Rosa Martha Fernández i la brasilera Beatriz Mira —a les quals es van unir Guadalupe Sánchez, Ángeles Necoechea, Sonia Fritz, Eugenia (Maru) Tamés Mejía i María del Carmen de Lara, entre d’altres— va sorgir entre les revoltes estudiantils de finals dels seixanta i la urgència política que va congregar l’anomenat Nou Cinema Llatinoamericà. Amb aquest sisme cinematogràfic va compartir el qüestionament per les formes d’enregistrar la realitat. Diversos elements com la il·lustració, el collage o la creació de personatges de ficció a partir d’entrevistes posen en evidència la intervenció de la faula sobre el relat. L’elecció per mostrar la clandestinitat, com ara l’avortament a Cosas de mujeres, agita les convencions del documental tradicional i és una crida d’atenció als espectadors.

Recupero les paraules de Rosa Martha Fernández en una entrevista del 1980: «Intentem que la nostra aportació desarmi [...] aquells codis que solidifiquen l’opressió de la dona, i per aconseguir-ho cal desxifrar allò que és aparentment “natural” en la seva marginació: mostrar quins són els interessos polítics, econòmics i culturals que fan que la dona estigui en l’estadi en què es troba». Aquesta aportació implica una recerca tant estètica com política. Cosas de mujeres comença com una ficció sobre una jove que només compta amb el suport d’una amiga per avortar i acaba com un documental que mostra com funcionen la salut pública i l’Estat mexicans. En off escoltem fragments del Codi Penal mentre veiem diferents dones en un hospital en risc a causa d’avortaments clandestins. Aquesta mena d’irrupció de la realitat es presenta com una «estratègia de desarmament». Evidencia, en efecte, els interessos culturals però també la forma cinematogràfica perquè genera un efecte de distanciament. En diferents entrevistes el Colectivo remet a la seva proximitat amb les idees de Bertolt Brecht. La noció d’estratègia de desarmament em recorda les idees del cinema-puny de Sergei M. Eisenstein, d’influència brechtiana. A propòsit del cineasta soviètic, el crític Gilberto Pérez escriu: «Fent-nos notar els talls, Eisenstein intentava causar en nosaltres una impressió que intensifica les nostres reaccions, clavar-nos un cop amb força». De manera semblant, les pel·lícules del Colectivo van buscar aquesta mena de cop, una invitació a fer-nos «obrir els ulls».

Una altra estratègia de distanciament o desarmament resideix en el treball amb el so i la música. Com a part d’una educació sentimental, el bolero sembla travessar diversos territoris llatinoamericans. La cançó del dominicà Luis Kalaff Pérez «Aunque me cueste la vida» interpretada per Alberto Beltrán amb la Sonora Matancera, originària de Cuba, obre Vicios en la cocina, las papas silban. La música i la radionovel·la acompanyen la rutina diària d’una dona que parla sobre el seu matrimoni i la criança dels fills entre les nombroses tasques domèstiques en un dia com qualsevol altre, un dia que acaba amb l’espera del marit, una figura permanentment fora de camp. La música funciona com a contrapunt entre la veu i la poesia de Silvia Plath que dona origen al títol de la pel·lícula: «¡Crueldad en la cocina! Las papas protestan silbando. Todo es muy vulgar e indecente, este lugar sin ventanas». El so acompanya la imatge que, com en el collage de ¿Y si eres mujer?, dona compte d’aquest món femení compendiat en la maternitat, el treball domèstic i l’espera, una experiència que també va filmar un altre col·lectiu de dones a Colòmbia en el curtmetratge ¿Y su mamá qué hace? (1982).

En una entrevista amb Beatriz Mira, la directora destaca el treball en equip respecte a l’elecció de la música i la posada en escena. En una de les reunions en què es discutia sobre feminisme i cinema va sorgir la idea d’utilitzar poesia i música popular. La música popular és una constant en tots els anys d’activitat del Colectivo. El bolero i les cançons de Violeta Parra, Los Tigres del Norte, La Sonora Dinamita o Daniela Romo són el correlat de l’interès per les lluites populars que van articular sobretot la seva segona etapa en actiu, en què el treball de grups com la Cooperativa de Cine Marginal o el Taller de Cine Octubre, que també van considerar el cinema com una eina política, va ser vital. A Yalaltecas (Sonia Fritz, 1984) el Colectivo Cine Mujer filma un grup de dones organitzades en contra del cacicat en una regió d’Oaxaca i Vida de ángel (Ángeles Necoechea, 1982) recull el testimoni de diferents dones en una colònia al sud de Ciutat de Mèxic, la seva organització a la colònia i les seves rutines domèstiques, entre la vida conjugal i la criança dels fills.

A Vida de ángel hi ha una seqüència d’animació que serveix per evocar els desitjos de les dones treballadores, com ara conèixer el mar. L’animació es presenta com una via per posar en imatges els somnis i la imaginació. També es tracta d’una mena de retorn als primers anys del Colectivo —¿Y si eres mujer?— amb l’èmfasi en el treball manual que recorda el cinema de Norman McLaren. Al respecte, Guadalupe Sánchez parla sobre haver estat sempre «molt manetes» i la seva relació amb les imatges de la seva adolescència: la pintura de Rembrandt, Remedios Varo i les imatges de la revista Life, amb les quals va armar el seu curtmetratge de 1977. És com si la mà intervingués sobre allò que crida l’atenció de l’ull; el resultat és un exercici d’imaginació fet a partir del cut-out i el collage. En el curtmetratge, les mans de Sánchez i de Carlos Bustamante —encarregat de la cinematografia— intervenen sobre el dibuix, vesteixen la nena protagonista per mostrar com els rols de gènere s’imposen des de factors externs a nosaltres mateixes, com les convencions polítiques i socials que «solidifiquen la nostra opressió», en paraules de Fernández.

La intervenció sobre la forma cinematogràfica present en les tres pel·lícules que formen aquesta projecció —¿Y si eres mujer?, Cosas de mujeres y Vicios en la cocina, las papas silban— constitueix una estratègia de desarmament, però també una forma d’entendre la intervenció política en el cinema. Per mi, la idea de Rosa Martha Fernández del cinema com «un instrument de transformació de la realitat i conscienciació», idea far en el cinema de la dècada dels setanta, segueix vigent. Si s’ha perdut el sentit polític de la lluita des de la forma, avui més que mai és important tornar a aquestes pel·lícules i dilucidar-ne les propostes. Què ens queda avui d’aquests cinemes d’intervenció que van sacsejar les cinematografies llatinoamericanes? En aquestes pel·lícules s’exposen idees formals que alguna vegada van ajudar a obrir ulls i destruir certeses; idees que avui poden ajudar-nos a il·luminar les nits més fosques. Tant ara com aleshores, les pel·lícules del Colectivo Cine Mujer són un llampec que ens permet veure el que seguim endevinant a les palpentes: la forma, més enllà dels temes, és revolucionària.

Karina Solórzano

Data
14 febrer 2024

TAMBÉ ET POT INTERESSAR