Que potser no és el procés una pel·lícula performativa a través dels seus plens, la seva dramatúrgia propera al teatre, les seves imatges, la seva temporalitat? Va ser la DUI un acte performatiu? Quina és la diferència entre repetir i reprendre? Allò que no va passar en la història encara té possibilitats de reaparèixer com a promesa? Com s’ha de pensar una forma inacabada, oberta, amb una lògica autoreflexiva, és a dir una pel·lícula-conversació o pel·lícula-procés?
