L’obra del compositor Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) és coneguda internacionalment per la seva heterogeneïtat, gosadia i experimentació. El piano és el punt de partida de la seva carrera, pel qual desplega tota mena de possibilitats, fins a arribar a la destrucció mateixa de l’objecte. De jove rep una formació musical clàssica, que a posteriori anirà portant cap a la composició i la fusió amb altres formes de llenguatge.
L’any 1963 entra en contacte amb l’ambient avantguardista de Barcelona i coneix, entre d’altres, Pere Portabella, amb qui crearà un tàndem realitzador-músic insòlit en la història del cinema: treballen junts de manera sistemàtica, i Santos troba un espai de llibertat per compondre, interpretar i posar en escena les seves idees musicals. Els rols s’inverteixen una única vegada, per a la realització de Preludi de Chopin opus 28, n. 7 (1969): Santos pren la càmera i posa sota la batuta la veu de Portabella, qui dicta una partitura que pràcticament incita l’espectador a imaginar-hi la música. Els dos autors es troben lligats a la política i l’activitat clandestina i utilitzen la transgressió artística com a mitjà d’expressió. Davant l’opressió i la censura del moment, la pràctica experimental, allunyada de qualsevol cadena de comercialització, esdevé l’única possibilitat per a la creació lliure. Una llibertat que troba el seu camí en el distanciament i la desconstrucció del llenguatge clàssic i la narració fílmica, inspirats per allò que Joan Miró reclamava també per salvar la pintura: cal assassinar-la.
L’obra teatral i musical Concert irregular (1967), presentada a la Fundació Maeght (Saint-Paul-de-Vence) amb motiu del 75è aniversari de Joan Miró, marca un punt d’inflexió en la carrera del compositor: després d’encarregar-se de la direcció i interpretació musical, Santos abandona el concert tradicional i considera el piano un «moble inútil». Aquesta perspectiva obre un nou camp de possibles, ja que gràcies a aquesta determinada «inutilitat», el piano es podrà començar a fer servir per a qualsevol altra cosa.
A finals dels anys seixanta Santos fa una estada a Nova York, on coneix personalment figures de l’avantguarda i del moviment Fluxus. En el terreny musical, John Cage, Steve Reich, La Monte Young, Terry Riley i Philip Glass el commocionen especialment. En paral·lel, la cineasta Joan Logue retrata aquest moviment interdisciplinari i intergeneracional en ebullició, a través de la sèrie de minicàpsules 30 Second Spots, sobre els artistes de Nova York. Una està dedicada a Santos i avui representa un dels pocs documents sobre l’estada del músic als Estats Units.
Els anys setanta constitueixen per al músic una aventura minimalista que juga amb la composició visual i musical del tema amb variacions. Ho veiem amb els pianos preparats a Peça per a quatre pianos (1978) i la corporalitat a 682-3-133 Buffalo Minnesota (1977), protagonitzada per Barbara Held, flautista, compositora i artista sonora. Aquest film, rodat a Castelldefels amb rotllos de pel·lícula caducats, transporta en imatges una partitura de Santos ja existent. Com més es complica la composició, més ens apropem i percebem en detall l’intèrpret. És una combinació, un forma de representació més d’una música que el cinema converteix en una pràctica expandida.
El poeta Joan Brossa, conegut per la seva voluntat «d’arrencar» els mots del paper, juga un rol fonamental per a Santos en el pont entre la música i el cinema. Li recordarà que cal interessar-se per la transgressió artística i especialment la musical: «Ja saps tocar el piano. I ara què?». La presència del poeta ens permet recuperar per a l’ocasió dues pel·lícules protagonitzades pel mag italià Leopoldo Fregoli, continuador de la commedia dell’arte, pioner del gag cinematogràfic i conegut per les seves habilitats transformistes. Juntament amb Antoni Tàpies, Brossa i Santos elaboren una obra poètica, pictòrica i fílmica que evoquen, des de la sensibilitat contemporània, el món del fregolisme i del burlesc. LA-RE-MI-LA (1979) n’és un exemple clar: hi trobem l’esperit carnavalesc i interpretatiu de Santos, en una picada d’ullet perspicaç a la màgia del cinema primitiu i a personatges històrics i de la cultura popular de tota mena.
L’obra de Carles Santos s’ha d’analitzar també més enllà del punt de vista musical. Hi transcendeix una mirada crítica i no convencional, darrere d’una indagació sobre la materialització de sons i imatges a través de la literatura i la poesia fònica. Les seves pel·lícules eixamplen la intel·ligència fílmica: la música és una construcció sonora i la partitura un terreny d’acció.
La pianista i compositora Clara Peya, amb el seu estil propi, manté avui viva aquesta visió radical i alliberada de la música. S’atreveix i experimenta amb formes que connecten amb un públic nombrós i heterogeni, des d’un gran domini i coneixement de la composició clàssica. Paral·lelament, tot allò que sona i es produeix durant el concert en directe és una experiència efímera, que conclou un període d’investigació i anima a repensar els sistemes de permanència i reproducció que envolten el món musical actual. El seu àlbum A-A Analogia de l’A-mort (2019) és un dels exemples d’aquest esperit valuós, que combina una idea, un missatge musical, amb la seva exteriorització i corporalitat. En resulta una experiència comunicativa renovadora que, com Santos, expandeix amb molta intel·ligència els límits del piano i de l’escolta musical.
Ona Balló Pedragosa
