Adam Curtis té raó d’afirmar que els discursos sobre «l’autoorganització» i en contra de les jerarquies no són ni originals ni necessàriament entren en conflicte amb la lògica del neoliberalisme.
Quan feia una intervenció en una reunió informal celebrada després de les protestes organitzades pel Congrés de Sindicats (TUC) contra les retallades del govern, un petit grup del públic va començar a mostrar discretament el seu desacord. Jo mantenia que el que hem de fer ara que el neoliberalisme està en crisi, és imposar una nova ortodòxia, però ells hi dissentien. Pel que vaig poder entendre, aquella gent no pertanyia a cap tipus d’organització política; més aviat, provaven de deixar patent el seu rebuig davant qualsevol organització política com a tal.
Per ells, segons van declarar, no tenia sentit participar en els processos polítics existents ni competir per l’hegemonia en els mitjans de comunicació. A més, acusaven els sindicats de ser «burocràtics» (malgrat això, com els vaig assenyalar: l’estructura «burocràtica» del TUC no és pas la que ha permès que mig milió de persones, ells inclosos, es manifestessin pels carrers de Londres?) Opinaven que el millor que podien fer era mantenir-se el més lluny possible de les estructures de l’Estat; i potser d’aquesta manera, influir algunes persones amb qui es poguessin arribar a relacionar. De fet, semblava que creguessin que un gir espiritual, en general, fos més probable que la mínima reforma aconseguida a través de la política organitzada.
El que cridava més l’atenció d’aquests plantejaments (defensats per persones que presumiblement es consideraven d’extrema esquerra) era la seva notable sintonia amb la retòrica de la «Gran Societat» impulsada per David Cameron. Igual que Cameron, argumentaven que el control des d’instàncies superiors, el govern, la jerarquia i la burocràcia eren mecanismes obsolets, ineficients i opressius.
He de dir que crec sincerament que aquest tipus de visió pseudoanarquista constitueix un dels paradigmes ideològics predominants de la nostra època. La recent sèrie televisiva d’Adam Curtis All Watched Over By Machines Of Loving Grace [Tots vigilats per màquines de gràcia i amor]: ha rebut tot tipus de crítiques – inclús en aquesta mateixa pàgina, en un post de Luther Blissett– però segueixo opinant que l’assaig televisiu de Curtis és oportú i significatiu precisament perquè prova d’identificar, d’alguna manera, el contorn d’aquesta ideologia. En aquesta sèrie, Curtis identificava una estranya mescla, superficialment paradoxal, de fatalisme (l’ADN apunta que res no canviarà gaire) i dinamisme més o menys entusiasta (els individus representen una reserva infinita de creativitat). Però la paradoxa assenyalada és pura aparença: al cap i a la fi, la visió que preconitza que no es pot canviar res en l’àmbit polític, és perfectament compatible amb la confiança en «la creativitat» d’individus i de petits grups.
L’esforç d’examinar críticament aquesta ideologia reclama certa urgència perquè nous grups polítics han adoptat aquesta retòrica antijeràrquica. En efecte, el sol fet que Curtis mencionés l’UK Uncut en un article escrit per a l’Observer, va provocar gran part de les reaccions irades a què va haver de fer front. Jo, de part meva, celebro rotundament l’aparició d’un grup com l’UK Uncut, però això no significa que accepti sense matisos tota la retòrica que alimenta aquest grup.
Segons la meva opinió, All Watched Over By Machines Of Loving Grace, suscita almenys tres qüestions claus sobre els discursos referits a l’autoorganització i al rebuig de les jerarquies.
1. Poden ser funcionals pel neoliberalisme
Una de les preguntes que es plantejava Curtis a la sèrie era: per què s’ha permès que la retòrica de l’autoorganització es propagui tan alegrement sota l’hegemonia neoliberal? Sembla incòmode reconèixer que mentre el «vell» moviment obrer, «jeràrquic» i «burocràtic» obligava el capital a concedir un estat del benestar i la Seguretat Social, els grups adscrits a l’«autoorganització» tendien a fracassar en els seus objectius declarats. Lamentablement, també es pot dir el mateix del moviment estudiantil recent. Sí, seria un error terrible subestimar la importància d’aquest moviment: el fet mateix que la militància assolís aquesta amplitud va produir un trencament en l’atmosfera suposadament «postideològica» del Regne Unit. Però igual que amb l’UK Uncut, la celebració del moviment estudiantil no significa que s’hagi de consumir tota l’emocionant retòrica que inspira, o que s’hagi d’acceptar les manipulacions sobre els seus èxits i fracassos. Alguns membres van arribar a proclamar que les formes suposadament noves del moviment havien «abolit la jerarquia»; tot i que dins del moviment en si, semblés que hi hagués una jerarquia informal. Molts d’aquells estudiants provenien d’universitats del grup Russell, i certs promotors de la idea que la jerarquia havia mort, eren llicenciats de les universitats privades de Cambridge i Oxford. Un dels efectes perniciosos de l’èmfasi en la jerarquia (i l’antijerarquia), de fet, és que difumina les qüestions de classe.
També cal assenyalar que, si bé la retòrica de l’autoorganització s’ha acabat propagant, el mateix neoliberalisme ha utilitzat tots els mecanismes que pretén que l’esquerra consideri obsolets: el control vertical, el govern, els líders, la jerarquia i la burocràcia. El neoliberalisme pot ser tan vertical com vulgui: s’origina en think tanks i les seves idees es propaguen a través del govern i dels líders més influents de cada partit (què hauria sigut el neoliberalisme als Estats Units i al Regne Unit sense Reagan ni Thatcher?) A més, el poder neoliberal mostra que no existeix una confrontació necessària entre el poder de dalt a baix i el poder descentralitzat: en comptes d’això, el gerencialisme neoliberal és una combinació de tots dos. En el seu post, Luther Blissett cita Félix Guattari, però el col·laborador de Guattari, Gilles Deleuze, va entendre molt bé la forma kafkiana que assumiria finalment el poder neoliberal. Amb una clarividència sorprenent, l’assaig de Deleuze, Post-scriptum sobre les societats de control, descriu un poder que és de dalt a baix (la gerència s’ha d’obeir) i descentralitzat (a través de sistemes com la «formació professional contínua», on el treballador s’acaba autovigilant).
2. No hi ha res de nou en aquests discursos
Curtis també demostrava que, malgrat les aparences que pretenen provar el contrari, no hi ha res de «nou» en els discursos sobre l’autoorganització i l’antijerarquia. Alguns de nosaltres vam descobrir per primer cop aquests discursos a través de la cibercultura, a la dècada dels 90. El 1995, l’editor de Wired, Kevin Kelly, en el seu llibre Out of Control: The New Biology of Machines [Fora de control: la nova biologia de les màquines] va presentar l’última versió, en aquells moments, de la ideologia que Curtis analitza a All Watched Over By Machines Of Loving Grace. Però la sèrie mostrava que aquestes idees tenen una ascendència que es remunta a les comunes dels anys 60, a la cibernètica de postguerra i als orígens del moviment ecològic. Tot això és important perquè el triomf del neoliberalisme depenia de la imposició d’una temporalitat que definia que la jerarquia, l’Estat i la disciplina organitzacional eren elements vells i la xarxa, la distribució rizomàtica i la creativitat individual eren elements nous. Tanmateix, aquests tipus de conceptes, absorbits per Bill Gates i per les companyies de telefonia mòbil, difícilment es poden seguir considerant «nous».
3. L’adopció de mètodes d’autoorganització podria ser contraproduent
Curtis també posa en dubte l’eficàcia d’aquesta retòrica com a base de les pràctiques dissidents. Les crítiques de Curtis a la sèrie s’assemblen molt als arguments presentats recentment per Jodi Dean, sobretot al seu assaig Democracy and Other Neoliberal Fantasies [Democràcia i altres fantasies neoliberals]. Dean argumenta que inclús «a part de fer-se ressò de les crítiques més destacades que la dreta dirigeix a l’Estat, els esquerrans no van poder proporcionar una visió convincent de les noves formes de solidaritat social». (34) «L’èmfasi en les estratègies de comunicació en xarxa», afegeix, «desplaça l’energia política de l’ardu treball d’organització i de lluita». (40)
El moviment estudiantil i l’UK Uncut, potser s’han vist limitats precisament pel seu compromís amb els discursos i pràctiques sobre l’autoorganització. Segurament l’èxit de l’UK Uncut en el seu estira-i-arronsa contra el capital no es deu a la seva proclamada obertura a les xarxes, sinó al fet que s’organitza entorn d’un missatge dogmàtic molt senzill: si els evasors d’impostos paguessin més, no caldria retallar els serveis.
En tot cas, el poder i la jerarquia no es poden abolir per decret. Quan desapareix el poder formal, al seu lloc potser hi apareix una estructura de poder informal encara més opressiva. Llavors ens podem trobar, com demostra Curtis, en una de les pitjors situacions del món, dominada per forces molt manipuladores, amb una agressivitat latent o desenfrenada, i on la presa de decisions és lenta i feixuga. Una de les raons que han fet que el moviment estudiantil hagi estat tan absent des de Nadal, pot ser la manca de consistència institucional que permet que el seu antagonisme es continuï mantenint un cop que les emotives mostres inicials de suport s’han diluït.
A més, la jerarquia és intrínsecament dolenta? Al desembre, quan van esclatar aquestes disputes sobre l’autoorganització, Richard Seymour va assenyalar que la jerarquia «és, com qualsevol altra cosa, un ordre de tasques i prioritats, una divisió del treball, que és indispensable per a l’organització política radical. Això no vol dir que no hi hagi hagut elitisme a l’esquerra. Això no vol dir que totes les antigues jerarquies siguin defensables. El sexisme, el racisme i l’imperialisme es poden comptar enmig dels errors de gran part de l’esquerra europea durant el segle XX, i jo seria l’últim d’afirmar que s’han superat completament malgrat els efectes civilitzadors de lluites passades. Però no hi ha res sobre la jerarquia per se que sigui objectable. D’altra banda, també hi trobem la tirania de la falta d’estructura».
El resultat de tot això no és que s’hagi de tornar a la «vella» política, com deien els liberals, fins i tot suposant que fos possible; perquè això confirmaria, en lloc de desafiar, la temporalitat que ha imposat el neoliberalisme. No es tracta d’escollir entre un «vell» i desacreditat estalinisme i un «nou» postesquerranisme connectat a la xarxa. Més aviat, podem aprendre fets dels neoliberals i utilitzar un conjunt d’estratègies. És evident que el moviment sindical segueix sent capaç de mobilitzar centenars de milers de persones, com va demostrar àmpliament a l’acte de març del TUC i a la vaga del 30 de juny. El moviment estudiantil i l’UK Uncut, per la seva banda, tenen energies, conceptes i estratègies que els sindicats no tenen. Una síntesi d’aquestes dues posicions produiria un resultat realment innovador.
Gran part del discurs d’esquerres sobre l’autoorganització prové d’una època en què l’estalinisme era un perill clar i permanent; actualment, aquesta amenaça, per dir-ho d’alguna manera, és gairebé inexistent. Els principals reptes que hem d’afrontar ara no tenen relació amb la crítica d’estructures encarcarades, sinó amb la creació de noves organitzacions, institucions i conceptes. De la mateixa manera, la problemàtica ja no està confinada a un conjunt de dogmes ideològics massa rígids, sinó que es troba en un conjunt d’idees massa vagues i permissives que no suposen cap desafiament per les ortodòxies neoliberals que segueixen dominant els nostres llocs de treball, els nostres serveis públics i els mitjans de comunicació. Per tant, l’objectiu és produir una visió de la solidaritat social que sigui efectivament nova i la sèrie de Curtis és útil per demostrar que aquesta tasca no es pot assolir amb discursos redundants sobre xarxes i autoorganització.
Mark Fisher
Publicat originalment a http://www.newleftproject.org/index.php/site/article_comments/after_networks_in_defence_of_adam_curtis el 20 de juliol de 2011, sota llicència Creative Commons (Reconeixement - No Comercial 3.0). Data de l'últim accés: 24 de juliol de 2018.
