Davant la propagada convicció que la història del cinema ja és vella, que ens deixen els manuals acadèmics, es pot aventurar que si la història és vella el cinema no ho és, ja que les seves possibilitats i potències amb prou feines s’han començat a descobrir i intuir. Quan arriben al final de la seva obra, molts grans mestres (Renoir, Nicholas Ray, Dreyer, Godard, Welles) han lamentat deixar el cinema en ple descobriment, sentir que just aleshores començaven a entendre el muntatge i endevinaven les seves possibilitats. I si la història d’un art que s’està descobrint no pot ser vella, caldrà veure què la precedeix, ja que, com deia Danièle Huillet al final de la seva vida, «el cinema està a la prehistòria».
El que des del principi ha importat a XCÈNTRIC en el cinema «xcèntric», en les programacions dels altres cinemes, no és fixar un lloc a la perifèria, als marges, sinó precisament veure la relació que s’estableix entre la «x» i el «centre», o com a la perifèria, a les zones aparentment minoritàries o més «invisibles» del cinema, es troben amb freqüència aquelles obres que acaben ocupant un lloc central en el seu esdevenir i en les seves expectatives futures. Tal com va escriure Manny Farber, el cinema contemporani s’ha segmentat en dos grans cossos: els films que gaudeixen d’una promoció mediàtica i als quals no escapa cap eremita i «un tipus de film menys visible, que es desplaça cap a altres formes artístiques, es preocupa per l’estructura i inverteix poderosament en el nostre cap amb motivacions i idees que recompensen de bon tros les grans dificultats que vam tenir per trobar-lo».
Al marge de les actualitats i els grans esdeveniments, de les estrenes i les recepcions de la crítica, el cinema té, doncs, els seus altres ritmes, els seus propis espais, en ocasions lents, intermitents i graduals, molt sovint subterranis, en què els cineastes assagen, proven, documenten, s’aventuren, deixen un testimoni. Si en el seu dia Jonas Mekas i els cineastes underground eren outsiders de Hollywood, avui resulten, en l’era del cinema digital, precursors de moltes de les formes plàstiques i les recerques estètiques dels cineastes amb les seves petites càmeres manejables.
Tal com indica la paraula en una de les seves accepcions, programar també és fer una previsió, traçar un mapa, crear una expectativa. Per veure com la història del cinema només es pot reescriure, mantenir un flux continu en les dues direccions (d’enrere cap endavant, d’ endavant cap enrere), és necessari descobrir i fer hipòtesis sobre aquests moviments subtils. Quines pel·lícules del passat enllacen amb els estats actuals del cinema, les seves possibilitats tècniques, els «aires de l’època»? Quan són visionàries, prefiguren, anticipen? De vegades es tracta de films oblidats, ja a penes projectats, de gèneres menors; d’altres, es tracta de tornar-los a contextualitzar i proposar una nova relació amb altres pel·lícules. I en un trajecte reversible, quins films actuals ens descobreixen aquelles vies subterrànies que pocs van reconèixer, que es van perdre tal vegada com a singularitats o obres excèntriques, i avui enllacen amb el cinema i les seves noves onades?
La història del cinema, en definitiva, no s’escriu com una mera successió de pel•lícules, èpoques, moviments, sinó també de dalt a baix, en la marea dels seus corrents i contracorrents, en els seus punts d’intersecció, retrobada o reinici. Quan a Chris Marker van proposar-li a la Tàpies una retrospectiva de la seva obra, l’any 1998, va decidir programar també les pel•lícules de José Val del Omar, que aleshores gairebé no s’havien projectat a Barcelona: deu anys després, les projeccions, els articles, els films i els llibres sobre Val del Omar se succeeixen, a la recerca dels seus secrets de laboratori. La seva obra no només il•luminava una part fosca, invisible, silenciada, del cinema espanyol durant el franquisme, sinó també la mateixa obra de Marker i les seves prefiguracions del cinema digital. Entre la «x» (un lloc inclassificable) i el «centre» hi ha un pont, i cal fer la temptativa de travessar-lo: on trobar el cinema que ens estimula, que s’apropa a les nostres incerteses creatives, que ens fa reflexionar sobre les possibilitats dels nous suports de producció i exhibició. Si en el presumpte centre (les sales comercials) no es troba, s’ha de reubicar en el veritable centre que és, de vegades, la perifèria.
Gonzalo de Lucas
