Raymonde Carasco va començar a realitzar els seus films a Mèxic sense el suport de cap institució, amb els seus propis recursos, moguda per la passió per l’«escriptura de la visió»: seguint els traços del Viaje al país de los tarahumaras que Artaud va fer el 1936 —i que reescriuria al final de la seva vida, el 1947, com un nou teatre de la crueltat i un cos nou—, filmant la iniciació als ritus del peiot (Los pascoleros) o la trobada de l’últim xaman i els ritus d’hivern, amb «La dansa del peiot» d’Artaud, llegida per Jean Rouch, a Ciguri 98. Al llarg de trenta anys de viatges, Carasco va fer amistat amb xamans i músics d’aquest poble que va saber resistir els colonitzadors espanyols, i en va captar l’energia anímica i la bellesa prèvia a la seva extinció. Una investigació artística meravellosa sobre l’activitat mental relativa a les imatges, el somni i les visions, i sobre «les potències positives de la vida».
Los pascoleros – Tarahumaras 85, Raymonde Carasco, 1996, 27 min; Ciguri – Tarahumaras 98 – La danse du peyotl, R. Carasco, 1998, 42 min. Projecció en 16 mm.
