Gaël Badaud (1945-2003) va ser un artista polifacètic: pintor, cineasta, músic i poeta. La seva educació va estar marcada pel programa de l'estat francès pel benestar infantil, ja que va ser abandonat en néixer. Va passar una infància i adolescència difícils, en famílies d'acollida repartides per diverses granges de la Loire-Atlantique (departament de la costa oest de França). Aconsegueix, malgrat l’escassa escolarització, adquirir uns coneixements bàsics de lectura i escriptura. En aquest sentit, la seva fonètica i lectura de les paraules lletrejades esdevenen més tard una característica distintiva de la seva poesia. Tot i així, el dolor de l'abandonament el desafien en els seus primers anys de vida adulta. L'any 1966 es trasllada a París i entra en contacte amb un ambient bohemi, allunyat de la realitat i reticent cap a l'autoritat. Aquesta etapa de la seva vida queda representat en la seva obra posterior per un motiu recurrent: el retrat de la seva mare com una bella gitana amb un vestit luxós. Aquesta imatge es troba possiblement influenciada per la aspecte d’estil gitano extravagant adoptat pel seu amic íntim Parvaneh Nava, d’ascendència iraniana. Més endavant, Badaud es trobarà enormement devastat pel retrobament amb la seva mare, pagesa, en no mostrar cap mena d’empatia cap a ell. La identitat del seu pare biològic mai li serà revelada.
L'any 1977 coneix el cineasta Teo Hernández, qui es converteix en el seu amic i mentor. Juntament amb ell, aconsegueix expressar-se artísticament, a través de la realització de pel·lícules, composicions musicals, dibuixos i poesia. Respecte l’ús del so, Badaud experimenta amb oscil·lacions paràsites per fabricar música. Utilitza la flauta de bec com a harmònica i compon peces musicals i poesia sonora. Algunes de les seves composicions integren les bandes sonores de les seves pel·lícules, així com les de Teo Hernández. Entre 1980 i 1983, com a membre del col·lectiu MétroBarbèsRochechou Art, coprodueix dues pel·lícules amb Teo Hernández. A finals dels anys vuitanta, diversos dels seus dibuixos són adquirits per la col·lecció d'art brut L'Aracine, i posteriorment per a la col·lecció Musgrave Kinley Outsider Art. Després de la mort de Teo Hernanez l'any 1992, Gaël Badaud cessa tota producció artística. L'any 2000, la totalitat de les seves pel·lícules i arxius es donada al Centre Georges Pompidou de París.
