Bullir d’insectes entre els títols de crèdit, èlitres, abdòmens, ales i potes que belluguen i s’apilonen com una sopa marronosa viva i bullent. Llot, llim, fang viu.
Tres nines russes:
- un actor que interpreta un actor que fa d’escarabat.
- un director que fa d’actor i interpreta un director que dirigeix un actor-escarabat que fa de director d’altres actors.
- els insectes-actors de Švankmajer es mengen els insectes-parladors dels germans Čapek que es mengen els insectes animats de Starewitch i tots aquests insectes són parents de l’escarabat de Kafka: «Un matí, després d’un somni intranquil, Gregor Samsa es va despertar al seu llit transformat en un insecte horrible».
I aquests actors no poden fer servir el mètode Stanislavski perquè fan d’escarabats i els escarabats no tenen memòria del passat. (O sí?)
Švankmajer, en diàleg amb Starewitch, li diu: tu converteixes els escarabats en actors, jo transformo els actors en escarabats.
A Praga hi ha deu mil milions d’insectes per kilòmetre quadrat. A la resta de la superfície terrestre també.
El senyor Švankmajer diu que si un escriptor pot començar un llibre adreçant unes paraules introductòries al públic (una clau per entendre l’obra), per què no hauria de fer el mateix un autor de cinema? I llavors s’explica i diu que no hi ha res a explicar. Als llibres d’això en diuen surrealisme; haurien de fer servir una altra paraula que fes riure més.
Tot surt tal com raja, com els moviments d’un escarabat tancat en una capsa de sabates amb centenars d’altres escarabats movent-se sense parar dins de la mateixa capsa.
Brunziment, formigueig d’escarabats apilonats en un espai estret, brunziment, arrapats a la finestra. La seva invasió només està retinguda per un vidre transparent: visió amenaçadora, marea de mal somni, metàfora?
Escarabats humanoides, humans escaraboides.
Tots són titelles, menys ell. El senyor Švankmajer, de tots els que surten a la pel·lícula, sembla l’únic amb enteniment, raonable i amb un cert sentit comú, i diu…
Ho tens gravat?
Sí, hi és tot.
Doncs tot va bé
Però ell no ha dit «so!», això no té sentit.
Si tot plegat no té cap sentit, com vols que en tingui, això en concret?
Riallada general al plató, «tot plegat no té cap sentit» sembla ser el mot d’ordre de l’equip de rodatge, es diverteixen.
The Insect Play (1924), dels germans Čapek, no pretenia ser una sàtira política.
I per què els germans Čapek van haver de posar un final feliç a la seva peça?, ningú no els hi obligava.
Volien agradar a la multitud.
Scarabaeus laticollis o escarabat piloter, final feliç d’una peça pessimista.
I de què tracta, la peça? No ho sé, vaig escriure el guió tal com raja, d’una tirada, com una escriptura automàtica, això és tot. No…
sense cap… racional…
o moral….
merda!
Sense cap control!, racional o moral…
Aquesta és l’única manera d’evitar la temptació messiànica de grans artistes de reformar la humanitat, de millorar-la, de prevenir-la, de refinar-la.
Això no pot funcionar. Llegiu Freud.
«The only good answer to the cruelty of life is the scorn of imagination», com diria un poeta decadent txec.
Qui em dirà qui soc jo?
Voleu saber quina versió del final he triat per al nostre film, optimista o pessimista?
El director ha de servir l’autor, els autors en aquest cas. Que volen canviar el final? Què hi puc dir, jo? Al cap i a la fi, són els grans germans Čapek, no?
Un cop clarificat aquest punt, podem passar al treball de l’actor.
L’escarabat piloter: la terra esclata! Jo estic naixent, comença la gran aventura!
Amor (a la seva dona, escarabata pilotera), el nostre capital és la nostra pilota d’escombraries, la nostra bola d’or, el nostre món, la nostra joia i la nostra felicitat…
Oblida’t de Stanislavski, tu llegeix les paraules i oblida’t de les emocions.
Minut 26:52, deixa de pensar per mi.
… la nostra petita propietat, el nostre niu, el nostre xalet, la nostra petita residència...
he he he…
Jo ho dirigeixo com un film d’animació o un teatre de titelles: plans molt curts, mínim moviment de la càmera, interpretació estilitzada, sense psicologia, com si els actors estiguessin lligats amb fils al cap i als braços.
Bàsicament és una mirada freda de caníbal.
No agrada, aquesta peça de Švankmajer. I estic segur que ell no vol que agradi. Atrau, colpeix, ensarrona, enganya, absorbeix i fa riure, però no vol agradar.
Abandonat l’arcimboldisme de les seves primeres pel·lícules, ara que és vell, Švankmajer es diverteix capgirant… cotilles.
… és bo tenir alguna cosa, ser propietari d’alguna petita possessió, el somni de tota una vida…
Per ulls, tenen dues rodones blanques pintades en unes ulleres de sol, com si tot fos acabat de fer, improvisat, tal com raja.
Tira ganivet, clava ganivet, tens idea de com fer-ho? No, ja m’ho semblava.
El kitsch i el pop i el grotesc i el punk, el dadà i el freakisme.
… no es pot anar pel carrer, han eliminat l’homenet verd dels llums del semàfor…
Al públic li agrada que el teatre sembli la vida real.
El gran art està fet de detalls, de detalls executats amb perfecció.
… tinc molts somnis, molt avorrits, somio que vaig a comprar sabates o a buscar llet o salto des d’una finestra. Tots en blanc i negre, és clar…
… de vegades em desperto d’un somni i soc a dins d’un altre somni…
Els talls tenen una funció màgica en el film. Ets aquí, talles, i ets en un altre lloc. Només els somnis tenen una màgia similar.
S’ha acabat l’assaig, ha arribat l’hora d’anar cap a casa.
Ja us ho havia dit.
Una clau per entendre.
Joan Baixas
